EL VALOR DE L’EXPERIÈNCIA

No tot és nou. No tot és interessant. Tampoc en les Falles, un món amb una especial falta de memòria històrica i en el qual qualsevol mínim virtuosisme és considerat com una aportació o un assoliment, sense dur-se a terme una anàlisi amb més profunditat o en perspectiva de l’obra. Per a molts, les Falles comencen en el punt més llunyà de la seua pròpia memòria. Continua llegint “EL VALOR DE L’EXPERIÈNCIA”

Anuncis

GUST(OS) I CRITERI(S)

Pel seu caràcter popular, s’assumeix amb total naturalitat que les falles no poden ser analitzades des d’una metodologia o crítica d’art serioses. Un sector majoritari -de crítica però també de productors- sent autèntica por si, segons ells, es pretén “intel·lectualitzar” el que és una expressió festiva i popular del poble valencià. Encara existeix, per desgràcia, eixe prejudici autoexcloent d’assumir que el fet popular, precisament per pertànyer al “poble”, no necessita de cap rigor en el seu tractament o anàlisi. I, en esta visió, existeix un classisme lamentable que accepta el paternalisme de l’elit que sempre pretén instrumentalitzar el desenvolupament del fet cultural popular. Quan les falles van nàixer, precisament, amb un contingut crític contundent i “nociu” sense necessitat d’un desenvolupament tècnic o estètic professional. Era el que menys importava. La falla, al cap i a la fi és –o hauria de seguir sent- un mitjà d’expressió. Continua llegint “GUST(OS) I CRITERI(S)”

ENTREVISTA A ANTONI COLOMINA: “Els ninots indultats han sigut un patrimoni oblidat”

ANTONI COLOMINA SUBIELA és restaurador de béns culturals, artista plàstic i membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Ha participat en la recent restauració de ninots del Museu de l’Artista Faller (València), que ha assentat un precedent en la conservació i restauració d’estes obres sota un criteri professional i científic. A més, és autor de diferents articles sobre la intervenció i difusió dels ninots com a bé cultural per a l’estudi de la festa de les Falles. En l’actualitat, es troba immers en la restauració de les roques del Corpus de València i de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller de Gandia. Continua llegint “ENTREVISTA A ANTONI COLOMINA: “Els ninots indultats han sigut un patrimoni oblidat””

CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?

La secció especial gran està atrapada en un atzucac. Em sembla esgotada a nivell estètic i, sobretot, a nivell de contingut. Any rere any trobem menys falles d’esta categoria que aconseguisquen l’estatus d’emblemàtiques o, dit d’una altra manera, que tinguen la capacitat de romandre en la retina i en el record de l’espectador. Més enllà, és clar, dels volums o de l’espectacle que ens ofereixen les grues. La grandària descomunal, per desgràcia, encara sembla ser un requisit fonamental per a considerar que l’obra és bona. No obstant açò, la majoria de les comissions que imposen els seus desitjos a l’artista, no acaben d’entendre que, amb els actuals rigors pressupostaris, un “vull i no puc” es tradueix, generalment, en un fracàs. Per descurar-se, precisament, altres aspectes fonamentals de la falla. Igual o més interessants. Continua llegint “CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?”

CLASSICUS, A, UM

En el comentari i l’anàlisi de l’art de les falles, és habitual trobar la perversió o l’ús inadequat de determinats termes i conceptes extrets de la Història de l’Art. Les nocions “modernista”, “barroc”, “pictòric”… s’empren de forma totalment arbitrària, sense atendre a la seua vertadera definició i, quasi sempre, amb la intenció de dotar d’una falsa capa d’”autoritat” o “intel·lectualitat” a raonaments generalment pobres. És un crim que, malgrat comptar amb una metodologia establida -amb els seus termes i processos- intentem crear-ne una nova, pervertida i il·lògica, per tal d’analitzar la forma i el contingut de les falles. No seria més adequat tractar d’estendre eixa metodologia general, en la mesura de les possibilitats, a les particularitats del format faller atenent a la seua especificitat? Continua llegint “CLASSICUS, A, UM”

JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (II)

Quan es pensa en l’obra de José Gallego, les característiques més destacades són la potència de la pintura, el gust pel detall i una calidesa que li diferencia de la resta. No obstant açò, ell considera que el seu punt fort no és la pintura, que potser siga allò que, a un primer nivell, destaca dels seus projectes. Tot i que la pintura, en moltes ocasions, oculta la gràcia de la labor escultòrica. Tampoc accepta, d’altra banda, que l’escultura siga la seua major destresa. Gallego es considera, sobretot, un creatiu, més que un pintor o un escultor. Un creatiu que és capaç de tenir una bona idea i desenvolupar-la a partir de diferents processos. Un creatiu amb una visió global que no se centra, amb exclusivitat, en la perícia manual. Continua llegint “JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (II)”

JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (I)

La carrera de José Gallego suposa una de les trajectòries més sòlides dels últims anys en l’àmbit de les Falles i de les Fogueres. Una personalitat marcada i desenvolupada amb una llibertat inusitada en este món creatiu, a través d’un nombre molt limitat d’obres però amb projectes molt potents. Gallego és poc amic de la quantitat a través de la producció seriada i de delegar part del procés en altres mans. Necessita controlar i supervisar cada etapa del treball en la intimitat del taller i allunyat de l’exposició mediàtica, a través de l’exigència unida a un ferm sentit de l’autocrítica i a una voluntat de seguir evolucionant. Continua llegint “JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (I)”