CLASSICUS, A, UM

En el comentari i l’anàlisi de l’art de les falles, és habitual trobar la perversió o l’ús inadequat de determinats termes i conceptes extrets de la Història de l’Art. Les nocions “modernista”, “barroc”, “pictòric”… s’empren de forma totalment arbitrària, sense atendre a la seua vertadera definició i, quasi sempre, amb la intenció de dotar d’una falsa capa d’”autoritat” o “intel·lectualitat” a raonaments generalment pobres. És un crim que, malgrat comptar amb una metodologia establida -amb els seus termes i processos- intentem crear-ne una nova, pervertida i il·lògica, per tal d’analitzar la forma i el contingut de les falles. No seria més adequat tractar d’estendre eixa metodologia general, en la mesura de les possibilitats, a les particularitats del format faller atenent a la seua especificitat? Continua llegint “CLASSICUS, A, UM”

CONTESTACIÓ AL MODEL HEGEMÒNIC I CONCEPTES MUTILATS

Aquells projectes que s’han desenvolupat al marge del model hegemònic han sigut analitzats i valorats des dels mateixos prejudicis o paràmetres que la resta de falles. Fet que no ha permès una comprensió de la seua gènesi artística i d’un contingut moltes vegades més clar que aquell oferit per altres projectes convencionals. Moltes de les propostes que s’erigeixen com una alternativa no poden ser analitzades únicament des d’una perspectiva formal –que s’associa amb exclusivitat a la figuració i al representacionalisme- o de construcció del text. Les falles contràries al model hegemònic són de caràcter conceptual, desenvolupen una imatge a partir de la idea i no juguen al model de “tema i variacions” per tal de desenvolupar el contingut. Continua llegint “CONTESTACIÓ AL MODEL HEGEMÒNIC I CONCEPTES MUTILATS”

ANOTACIONS PER A UNA TEORIA DE L’ART DE LES FALLES

Al marge de la definició del concepte “falla”, l’estudi d’este format es veu llastrat per la falta d’un marc teòric i metodològic que permeta la seua anàlisi des dels principis dels estudis visuals, sense oblidar la seua vinculació amb una manifestació popular, encara que “estetiçada” i des d’una perspectiva realment multidisciplinària i no anecdòtica. La majoria d’estudis se centren en qüestions cal·ligràfiques -quasi des d’un formalisme estricte i de poca profunditat- i en unes definicions d’“estil” més preocupades per establir patrons i influències d’artistes previs que per crear vincles amb altres moviments artístics o expressions visuals que no han sigut estranyes als creatius fallers. Un clar exemple és el llenguatge publicitari i els seus recursos que, de manera més o menys conscient, van lligats al llenguatge del format faller, que necessita captar i atraure a una massa ofegada davant l’estímul sensorial propi dels dies grans de març. Continua llegint “ANOTACIONS PER A UNA TEORIA DE L’ART DE LES FALLES”

LA FALLA MÉS FALLA

En moltes ocasions, les falles que erigides com una contestació estètica i conceptual al model hegemònic, tenen més punts en comú amb l’origen i el ritual de la festa que aquelles altres que, erròniament, són considerades com l’“única i autèntica falla”. Com ha indicat Jesús Peris Llorca en més d’una ocasió, en la actualitat la major revolució en les falles és la de tornar a l’origen. Continua llegint “LA FALLA MÉS FALLA”