CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?

La secció especial gran està atrapada en un atzucac. Em sembla esgotada a nivell estètic i, sobretot, a nivell de contingut. Any rere any trobem menys falles d’esta categoria que aconseguisquen l’estatus d’emblemàtiques o, dit d’una altra manera, que tinguen la capacitat de romandre en la retina i en el record de l’espectador. Més enllà, és clar, dels volums o de l’espectacle que ens ofereixen les grues. La grandària descomunal, per desgràcia, encara sembla ser un requisit fonamental per a considerar que l’obra és bona. No obstant açò, la majoria de les comissions que imposen els seus desitjos a l’artista, no acaben d’entendre que, amb els actuals rigors pressupostaris, un “vull i no puc” es tradueix, generalment, en un fracàs. Per descurar-se, precisament, altres aspectes fonamentals de la falla. Igual o més interessants. Continua llegint “CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?”

CLASSICUS, A, UM

En el comentari i l’anàlisi de l’art de les falles, és habitual trobar la perversió o l’ús inadequat de determinats termes i conceptes extrets de la Història de l’Art. Les nocions “modernista”, “barroc”, “pictòric”… s’empren de forma totalment arbitrària, sense atendre a la seua vertadera definició i, quasi sempre, amb la intenció de dotar d’una falsa capa d’”autoritat” o “intel·lectualitat” a raonaments generalment pobres. És un crim que, malgrat comptar amb una metodologia establida -amb els seus termes i processos- intentem crear-ne una nova, pervertida i il·lògica, per tal d’analitzar la forma i el contingut de les falles. No seria més adequat tractar d’estendre eixa metodologia general, en la mesura de les possibilitats, a les particularitats del format faller atenent a la seua especificitat? Continua llegint “CLASSICUS, A, UM”

JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (II)

Quan es pensa en l’obra de José Gallego, les característiques més destacades són la potència de la pintura, el gust pel detall i una calidesa que li diferencia de la resta. No obstant açò, ell considera que el seu punt fort no és la pintura, que potser siga allò que, a un primer nivell, destaca dels seus projectes. Tot i que la pintura, en moltes ocasions, oculta la gràcia de la labor escultòrica. Tampoc accepta, d’altra banda, que l’escultura siga la seua major destresa. Gallego es considera, sobretot, un creatiu, més que un pintor o un escultor. Un creatiu que és capaç de tenir una bona idea i desenvolupar-la a partir de diferents processos. Un creatiu amb una visió global que no se centra, amb exclusivitat, en la perícia manual. Continua llegint “JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (II)”

EXTRA “EKKLESSÍAM” NULLA SALUS

Ekklesía (Nou Campanar 2015) no ha sigut el primer projecte –ni, evidentment, la primera comissió- que s’ha aventurat a trencar sense concessions amb el model hegemònic. Tant a nivell de concepte com d’estètica. De fet, una de les principals crítiques serioses -al marge de l’absurda bilis que a alguns els brolla com un simple reflex dels seus propis complexos intel•lectuals- va ser la d’apuntar que Nou Campanar 2015 naixia del no-res, que era una comissió que abans havia lluitat per un tipus de falles diametralment oposat, que no tenia trajectòria en l’apartat “experimental” i que la seua potència i el seu estudiat impacte mediàtic aombraven a altres comissions més humils que porten anys lluitant per ampliar l’espectre en la manera d’entendre i de fer falles. Continua llegint “EXTRA “EKKLESSÍAM” NULLA SALUS”

SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (II)

L’arribada al taller de Marisa Falcó i Paco Pellicer va suposar el descobriment d’altres artistes i d’altres possibilitats estètiques allunyades de les falles que ell coneixia i admirava. Una de les seues principals influències a través d’aquell taller va ser –i segueix sent- la de Víctor Valero. Com el propi Amar indica, Valero li va fer descobrir la importància del contingut en les falles infantils a través d’un fil conductor, amb uns temes molt treballats i allunyats de la simple saturació de motius més o menys atractius que caracteritzen a molts dels projectes infantils. Continua llegint “SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (II)”