CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (II)

La cal•ligrafia de Ceballos i Sanabria ja és una marca recognoscible. El seu tractament d’icones populars com Audrey Hepburn –que parteixen, al seu torn, de reinterpretacions prèvies com la d’Antonio de Felipe– passen sempre per un filtre aparentment naïf i de resultat deliciós, a partir de la pauta que marca el dibuix de Sanabria que, sense cercar-ho, ha donat amb una fórmula que funciona: lluminosa, positiva i tipificada amb les grans boques i el somriure perenne. Sense estridències i amb un color potent i una contenció major de la que se’ls sol atribuir. Continua llegint “CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (II)”

Anuncis

CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (I)

Volguera agrair a Francisco Sanabria i a José Luis Ceballos el seu interès i implicació en la redacció d’estos textos. Ha sigut un honor poder escriure sobre la seua obra.

La carrera artística de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria està lligada irremeiablement a l’èxit dels seus projectes per a la Plaça de l’Ajuntament. No obstant açò, eixa notorietat ha eclipsat les seues aportacions en altres comissions, en més d’una dècada de sòlid treball que ha mantingut el seu caràcter intacte des de l’inici -gràcies a l’atractiu del disseny i del dibuix de Sanabria- que ha marcat la pauta formal que fa als seus projectes totalment recognoscibles a través d’un procés coordinat al cinquanta per cent entre els dos creatius. Continua llegint “CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (I)”

EXTRA “EKKLESSÍAM” NULLA SALUS

Ekklesía (Nou Campanar 2015) no ha sigut el primer projecte –ni, evidentment, la primera comissió- que s’ha aventurat a trencar sense concessions amb el model hegemònic. Tant a nivell de concepte com d’estètica. De fet, una de les principals crítiques serioses -al marge de l’absurda bilis que a alguns els brolla com un simple reflex dels seus propis complexos intel•lectuals- va ser la d’apuntar que Nou Campanar 2015 naixia del no-res, que era una comissió que abans havia lluitat per un tipus de falles diametralment oposat, que no tenia trajectòria en l’apartat “experimental” i que la seua potència i el seu estudiat impacte mediàtic aombraven a altres comissions més humils que porten anys lluitant per ampliar l’espectre en la manera d’entendre i de fer falles. Continua llegint “EXTRA “EKKLESSÍAM” NULLA SALUS”

SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (II)

L’arribada al taller de Marisa Falcó i Paco Pellicer va suposar el descobriment d’altres artistes i d’altres possibilitats estètiques allunyades de les falles que ell coneixia i admirava. Una de les seues principals influències a través d’aquell taller va ser –i segueix sent- la de Víctor Valero. Com el propi Amar indica, Valero li va fer descobrir la importància del contingut en les falles infantils a través d’un fil conductor, amb uns temes molt treballats i allunyats de la simple saturació de motius més o menys atractius que caracteritzen a molts dels projectes infantils. Continua llegint “SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (II)”

SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (I)

Agrair a Sergio Amar l’atenció i l’ajuda per a la realització d’este text. Sempre és un plaer escriure sobre una persona a la qual respectes i admires.

Els deu anys de carrera de Sergio Amar es defineixen per la solidesa, la constància, la coherència i la sinceritat del que, al cap i a la fi, és el seu treball. Sense negar els límits d’un format amb un component industrial i/o comercial notable, la seua obra manifesta una autoria respectada i volguda pel públic.

Una carrera en constant transformació a través de la moderada experimentació. Amar s’ha erigit com una baula necessària entre la transformació del món de les infantils impulsada des dels 80 -amb les referències ineludibles de Víctor Valero, Vicente Almela, Vicente Lorenzo, Moisés Alarcón i José Manuel Alares- i la segona revolució infantil carismàtica i potent en la dècada actual. Sense el seu treball com a enllaç, moltes de les falles infantils que hui ens fan gaudir no haurien tingut lloc. Encara que, en cap cas, Amar pertany a un episodi anterior o tancat. Ell també és part de la gratificant efervescència de les falles infantils dels nostres dies, en les quals s’exerceix una admiració i influència recíproques, amb la frescor d’un model de falla que, en el seu cas, ha creat escola i massa imitadors. Continua llegint “SERGIO AMAR: LA BAULA NECESSÀRIA (I)”

ANOTACIONS PER A UNA TEORIA DE L’ART DE LES FALLES

Al marge de la definició del concepte “falla”, l’estudi d’este format es veu llastrat per la falta d’un marc teòric i metodològic que permeta la seua anàlisi des dels principis dels estudis visuals, sense oblidar la seua vinculació amb una manifestació popular, encara que “estetiçada” i des d’una perspectiva realment multidisciplinària i no anecdòtica. La majoria d’estudis se centren en qüestions cal·ligràfiques -quasi des d’un formalisme estricte i de poca profunditat- i en unes definicions d’“estil” més preocupades per establir patrons i influències d’artistes previs que per crear vincles amb altres moviments artístics o expressions visuals que no han sigut estranyes als creatius fallers. Un clar exemple és el llenguatge publicitari i els seus recursos que, de manera més o menys conscient, van lligats al llenguatge del format faller, que necessita captar i atraure a una massa ofegada davant l’estímul sensorial propi dels dies grans de març. Continua llegint “ANOTACIONS PER A UNA TEORIA DE L’ART DE LES FALLES”

LA FALLA MÉS FALLA

En moltes ocasions, les falles que erigides com una contestació estètica i conceptual al model hegemònic, tenen més punts en comú amb l’origen i el ritual de la festa que aquelles altres que, erròniament, són considerades com l’“única i autèntica falla”. Com ha indicat Jesús Peris Llorca en més d’una ocasió, en la actualitat la major revolució en les falles és la de tornar a l’origen. Continua llegint “LA FALLA MÉS FALLA”