“AICHÒ NO CHANTÉN” O LA FALSA INTEL·LIGIBILITAT DE LES FALLES

En el particular context de l’anàlisi de les falles, hi ha dos màximes que solen aparèixer unides: “açò no és una falla” i “açò no s’entén”. Quasi sempre, fent referència a un model de falla diferent al de la concepció hegemònica, que sobre la base del costum i de les convencions s’ha establit durant diverses dècades. S’assumeix així que, per exemple, una falla de cort convencional s’entén pel seu contingut i per les seues formes sense major dificultat, mentre que projectes com el dissenyat per Okuda i executat pel taller de Latorre i Sanz són inintel·ligibles i necessiten d’una complexa explicació extra. I, alguns, consideren que la necessitat d’una explicació anul·la el poder comunicatiu de la falla i per tant la seua funció primordial. Pareix que, qui opina açò, no coneix l’existència d’una publicació com el llibret de falla, amb l’explicació i relació de les escenes que contenen els versos explicatius per a poder entendre allò que es representa. De fet, eixos versos –primer en les parets pròximes i als peus de la falla- van nàixer davant la necessitat de completar el contingut per la més absoluta senzillesa i falta d’elements definitoris o atributs dels primers ninots, que no posseïen una vocació artística o artesanal en què es valorara la perícia tècnica del responsable. Continua llegint ““AICHÒ NO CHANTÉN” O LA FALSA INTEL·LIGIBILITAT DE LES FALLES”

CUL-DE-SAC

Sempre que s’inaugura l’Exposició del Ninot, les Falles semblen patir la síndrome del “dia de la marmota”. Però em dóna la sensació que cada any el tema degenera una miqueta més. I sí, m’estic referint al model de ninot amb iaio/xiquet i/o mascota que sol presentar-se com a garantia per a l’indult, hipotecant de manera molt trista la col·lecció de ninots que, des de fa molt de temps, deixà de ser un exemple de l’evolució plàstica –i no ho oblidem, de contingut- de l’art de les Falles. Eixa fórmula ad hoc, ens agrade més o menys, llastra a l’excés la capacitat creativa de moltes de les propostes que es presenten en els ninots grans.

IMG_0001

Continua llegint “CUL-DE-SAC”

EL VALOR DE L’EXPERIÈNCIA

No tot és nou. No tot és interessant. Tampoc en les Falles, un món amb una especial falta de memòria històrica i en el qual qualsevol mínim virtuosisme és considerat com una aportació o un assoliment, sense dur-se a terme una anàlisi amb més profunditat o en perspectiva de l’obra. Per a molts, les Falles comencen en el punt més llunyà de la seua pròpia memòria. Continua llegint “EL VALOR DE L’EXPERIÈNCIA”

GUST(OS) I CRITERI(S)

Pel seu caràcter popular, s’assumeix amb total naturalitat que les falles no poden ser analitzades des d’una metodologia o crítica d’art serioses. Un sector majoritari -de crítica però també de productors- sent autèntica por si, segons ells, es pretén “intel·lectualitzar” el que és una expressió festiva i popular del poble valencià. Encara existeix, per desgràcia, eixe prejudici autoexcloent d’assumir que el fet popular, precisament per pertànyer al “poble”, no necessita de cap rigor en el seu tractament o anàlisi. I, en esta visió, existeix un classisme lamentable que accepta el paternalisme de l’elit que sempre pretén instrumentalitzar el desenvolupament del fet cultural popular. Quan les falles van nàixer, precisament, amb un contingut crític contundent i “nociu” sense necessitat d’un desenvolupament tècnic o estètic professional. Era el que menys importava. La falla, al cap i a la fi és –o hauria de seguir sent- un mitjà d’expressió. Continua llegint “GUST(OS) I CRITERI(S)”

CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?

La secció especial gran està atrapada en un atzucac. Em sembla esgotada a nivell estètic i, sobretot, a nivell de contingut. Any rere any trobem menys falles d’esta categoria que aconseguisquen l’estatus d’emblemàtiques o, dit d’una altra manera, que tinguen la capacitat de romandre en la retina i en el record de l’espectador. Més enllà, és clar, dels volums o de l’espectacle que ens ofereixen les grues. La grandària descomunal, per desgràcia, encara sembla ser un requisit fonamental per a considerar que l’obra és bona. No obstant açò, la majoria de les comissions que imposen els seus desitjos a l’artista, no acaben d’entendre que, amb els actuals rigors pressupostaris, un “vull i no puc” es tradueix, generalment, en un fracàs. Per descurar-se, precisament, altres aspectes fonamentals de la falla. Igual o més interessants. Continua llegint “CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?”