“AICHÒ NO CHANTÉN” O LA FALSA INTEL·LIGIBILITAT DE LES FALLES

En el particular context de l’anàlisi de les falles, hi ha dos màximes que solen aparèixer unides: “açò no és una falla” i “açò no s’entén”. Quasi sempre, fent referència a un model de falla diferent al de la concepció hegemònica, que sobre la base del costum i de les convencions s’ha establit durant diverses dècades. S’assumeix així que, per exemple, una falla de cort convencional s’entén pel seu contingut i per les seues formes sense major dificultat, mentre que projectes com el dissenyat per Okuda i executat pel taller de Latorre i Sanz són inintel·ligibles i necessiten d’una complexa explicació extra. I, alguns, consideren que la necessitat d’una explicació anul·la el poder comunicatiu de la falla i per tant la seua funció primordial. Pareix que, qui opina açò, no coneix l’existència d’una publicació com el llibret de falla, amb l’explicació i relació de les escenes que contenen els versos explicatius per a poder entendre allò que es representa. De fet, eixos versos –primer en les parets pròximes i als peus de la falla- van nàixer davant la necessitat de completar el contingut per la més absoluta senzillesa i falta d’elements definitoris o atributs dels primers ninots, que no posseïen una vocació artística o artesanal en què es valorara la perícia tècnica del responsable.

IMG_1668
Falla Municipal 2018 Equilibri Universal Okuda / Latorre i Sanz

No obstant açò, i malgrat la gran evolució plàstica, els versos hui segueixen sent necessaris.  I en alguns casos, la presència textual és abusiva en algunes falles d’especial. De totes maneres, no és un fet que desacredite a les falles o demostre necessàriament una falta de perícia artesanal per part de l’artista. Els ninots i les escenes han de condensar amb una economia increïble de mitjans moltes nocions com a vehicles de la crítica i, excepte amb alguns dissenyadors molt precisos (per exemple, Na Jordana 2015 amb Carlos Corredera Altres formes de vida, altres formes de ser), la lectura immediata resulta complexa. Malgrat recórrer a elements propis d’altres llenguatges que faciliten la tasca, com la publicitat.

És cert que en el model convencional de falla, figuratiu i amb certa tendència al naturalisme, resulta més fàcil reconèixer figures o ítems que en altres falles basades més en el concepte o amb certa tendència a l’abstracció. Però aquesta és una altra de les grans fal·làcies en l’àmbit específic de la creativitat fallera: pensar que el fet de reconèixer figures amb més o menys facilitat les fa intel·ligibles i, per tant, la falla ha complit amb la seua funció. Perquè, a més, l’aparell plàstic és convencional i replet de detalls que la consagren com “una falla de tota la vida”.

I exemples que demostren que açò és fals, en tenim cada any. N’hi ha prou amb acostar-se a escoltar amb atenció les particulars interpretacions que molts espontanis fan a peu de falla. En pose dos exemples de 2018. Dames i cavallers de Ceballos i Sanabria en Ribera – Convento de Santa Clara. Ceballos i Sanabria realitzen un excel·lent treball didàctic a través dels seus projectes. En aquest cas, sobre personatges i parelles de la literatura medieval. I elaboren amb precisió unes cartel·les magnífiques amb l’explicació de la història dels personatges representats, a més de la seua identificació amb lletra al costat de cada ninot. Doncs bé, just davant de l’escena que especificava –en lletres ben grans- que allí es trobaven Tirant, Carmesina i la Vídua Reposada; un home explicava als seus amics que era “clarament” el conte de la bella dorment perquè hi havia tres personatges. Malgrat el text explicatiu que estava davant i ben claret. N’hi ha prou amb molestar-se a llegir. Alguns, ni tan sols això.

IMG_1707
Escena falla infantil Ribera – Convento de Santa Clara 2018 Dames i cavallers de Ceballos i Sanabria. L’element textual didàctic i imprescindible

També està la falla de la Plaça del Pilar 2018 de Paco Torres En el pecat va la penitència. Per a alguns espectadors era realment difícil reconèixer què pecat era cada personificació; perquè, a més, el disseny no es corresponia amb la representació ni amb els atributs que la tradició cristiana ha utilitzat per tal de plasmar artísticament els pecats capitals. I no és un fet necessàriament negatiu, doncs l’artista és lliure de reinterpretar i d’oferir una nova imatge d’un tema mil vegades vist. No obstant açò, malgrat la dificultat en el reconeixement dels personatges i el imprescindible suport d’un contingut textual, ningú no diria que el Pilar d’enguany no era falla; perquè es corresponia amb un llenguatge plàstic convencional, assumible i vinculat estretament a la convenció fallera. Tenint en compte, a més, el baix nivell cultural general que existeix respecte a determinats temes entre el públic que sembla buscar únicament figures “boniques”. I allí on els artistes han volgut representar personatges històrics o literats –recordem novament les falles de Ceballos i Sanabria en l’Ajuntament- el públic es queda amb que són “reis o princeses”. I falles que, d’altra banda, podrien semblar menys assumibles en el contingut per la seua divergència en qüestió plàstica com Descobrir i redescrobrir (falla municipal 2017, Anna Ruiz i Giovanni NardinM’agrada, no m’agrada (Avenida Maestro Rodrigo-General Avilés 2018 de Marc Martell) eren molt més simples en la seua comprensió temàtica: una biblioteca i xiquets gaudint de la lectura o allò que agrada o no als xiquets. Temes més que adequats per a una falla infantil.

IMG_1597
Falla Plaça del Pilar 2018 En el pecat va la penitència de Paco Torres

I exemples com a aquest n’hi han milers. Per això s’edita El Turista Fallero o d’altres publicacions especialitzades. Malgrat ser un format seqüencial, quasi sempre es necessita d’un suport. Com el cinema insonor necessitava dels títols o el còmic la informació i els diàlegs. Sense anar més lluny, els museus també posseeixen carteles i explicacions de les obres. Obvi. Perquè, o bé s’és un entès absolut en art o es reconeixen tipus iconogràfics o esquemes compositius recurrents, o l’explicació sempre esdevindrà més que necessària al marge d’una contemplació gojosa de l’obra.

Per tot açò, independentment que una plàstica o una concepció de falla ens puga agradar més o menys sobre la base del nostre personal criteri, no es pot utilitzar el tema de la intel·ligibilitat per a desprestigiar una proposta fallera o, molt menys, no classificar-la com a falla. Totes les falles, en un o en un altre nivell, necessiten d’una informació més completa. I, en moltes ocasions, projectes de falla aparentment més conceptuals per la simplificació en el seu disseny, faciliten encara més eixa lectura entre simbolisme i discurs seqüencial. Com va ocórrer aquest 2018 amb Lepanto – Guillem de Castro d’Anna Ruiz Somriu i actua; a més, amb una potent crítica de la qual solen mancar eixes altres “falles de veritat”.

img_1564.jpg
Falla Lepanto – Guillem de Castro 2018 Somriu i actua d’Anna Ruiz

Una història diferent és el cas de la proposta Okuda, que funcionava com un apèndix a tot el seu univers personal classificat –crec que erròniament- com a surrealisme pop. Si un no coneix Okuda, gran part de la imatge de la municipal podia quedar descontextualitzada per no poder vincular-la a un llenguatge conegut precedent que porta anys desenvolupant-se. Però no per això deixa de ser falla, a més molt potent i jugant amb les possibilitats i convencions del format: figuració i estructura ascendent piramidal. En aquest cas, no existia tant un discurs seqüencial en funcionar la falla com un tòtem al·legòric i com una porta a l’evocació d’eixe equilibri universal dominat pel capital, en la qual éssers híbrids conviuen entre la variació del color. En aquest cas, no es requeria tant d’un contingut específic per a ser explicat. La falla era una base per al desenvolupament de la imaginació, invocant elements i formes potents a través de l’excitació de la vista i sense anul·lar per complet l’element crític, que també és part de les creacions d’Okuda. Més poètica que narrativa. Ens pot agradar o no, per descomptat. Ens pot semblar més o menys evocador. Però no revestia major dificultat d’aquella que li vulguem imposar des del nostre propi prejudici.

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s