CUL-DE-SAC

Sempre que s’inaugura l’Exposició del Ninot, les Falles semblen patir la síndrome del “dia de la marmota”. Però em dóna la sensació que cada any el tema degenera una miqueta més. I sí, m’estic referint al model de ninot amb iaio/xiquet i/o mascota que sol presentar-se com a garantia per a l’indult, hipotecant de manera molt trista la col·lecció de ninots que, des de fa molt de temps, deixà de ser un exemple de l’evolució plàstica –i no ho oblidem, de contingut- de l’art de les Falles. Eixa fórmula ad hoc, ens agrade més o menys, llastra a l’excés la capacitat creativa de moltes de les propostes que es presenten en els ninots grans.

IMG_0001

El problema no és tant el fet de voler presentar un ninot amb possibilitats per a l’indult. Crec que ha sigut una tònica general des dels inicis. En tota la col·lecció hui exhibida en el museu es poden detectar determinades tendències d’èxit. I tractant-se d’un concurs, no és dolent presentar propostes que busquen el favor del públic. És part del joc. Encara que a mi, és clar, m’agradaria que els artistes s’expressaren amb més llibertat i que el descarat procés en el qual s’ha convertit l’indult –amb l’única intenció d’acumular palets i estadístiques- no bloquejara una mostra que, d’altra banda, dóna excessius signes d’esgotament. I d’avorriment.

Però és que, al marge de les fórmules per a garantir-se l’indult en un clar exemple de profecia autocomplida –que sembla condicionar tant al públic que espera determinat model com a l’artista que ho genera- el resultat no aporta cap cosa a nivell artístic.

Es podria dir que la presència de ninots més o menys bucòlics, amb figures d’avis o que presetesament s’aferraven a una suposada “bonicor” per a guanyar l’indult, no és nova. I no, no ho és. Ja el primer indult de l’any 1934 de Benedito apel·lava a una fórmula semblant. Però en tots –fins i tot en les excessives propostes d’Agulleiro en els 80- existia un contingut vinculat a la realitat social i política del moment. I fer una iaia de tall naturalista era lògic en 1934. Hui, em sembla que no.

Però les Falles pequen d’una excessiva falta de memòria històrica. En els últims dies en xarxes socials he vist comentaris pròxims a la masturbació lloant les obtuses propostes de ninot de falles com Exposició o Almirall Cadarso, amb artistes que –ja ho han demostrat en altres ocasions- tenen la capacitat de fer coses infinitament millors. El seu potencial és indubtable. Però en eixos comentaris s’aplaudeix el fet que es tracta de ninots de “veritat”, art autèntic, ninots de tota la vida, model que ha de mantenir-se i que no té res a vore amb eixes propostes “raretes” que, segons alguns, ens vol imposar des dalt la perversa camarilla de Fuset, causant de tot els mals del món.

IMG_0035.JPG

Però eixa dubtosa fórmula tancada imperant i indestructible hui no té més que 20 anys i va ser perpetuada d’una manera que fregava el rebuig visual amb el tàndem Latorre i Sanz de la mà de Sergio Penadés. La meua benvolguda Na Jordana també va caure en la fórmula més d’una vegada. No. No me n’oblide.

En cap cas, no dubte de les seues capacitats artístiques ni qüestione la seua llibertat de presentar –recolzats sempre per la comissió, això sí- la proposta que vulguen. Però no deixe de pensar que, en moltes ocasions, estan llastrant la seua pròpia llibertat artística. No deu ser fàcil entendre’s amb un mecenes a vegades tan tirànic com són les comissions falleres, àvides de palets i de reconeixement i titulars a través del treball dels seus artistes.

Però el mateix procés cansa. I molt. Almenys a mi. I a un sector cada vegada major que rebutja eixe tipus de ninots. Perquè, a més, estan estèticament plantejats des d’una perspectiva rància. En primer lloc, per estar desvinculada de qualsevol tradició local en la majoria dels casos. El gust per una época victoriana reinventada i pobra. En segon lloc, perquè recorren a una recreació antiquada amb la qual no és possible cap empatia, al marge de la tramposa fórmula de les mascotes, animalets aleatoris, detalls poc ocurrrents… que, no sé per què, segueixen triomfant. En tercer lloc, perquè estan desvinculats del plantejament general dels tallers als quals pertànyen, desvirtuant la seua apreciació. En quart lloc, per fugir de la crítica tan necessària en aquests temps, cobrint-los amb una capa de proposta inofensiva fent creure a molts que eixe és el camí –mort- de les falles. Escenes que encaixen amb calçador en el guió de la falla sense cap vergonya. No obstant açò, compten amb totes les lloances del públic majoritari que, d’alta banda, és el mateix que proclama que la sàtira i la crítica són la principal essència de les falles. Però bé, la còmoda bipolaritat d’alguns no és res de nou en el cínic context faller. I en cinquè lloc, perquè moltes de les propostes semblen gaudir amb la recreació de cert feisme hiperbòlic que a mi em resulta prou desagradable.

Perquè, justament, la intenció de l’artista, n’estic segur, no ha sigut la de fer un ninot lleig com una veritable crítica irònica al model de l’indult. El problema de moltes d’eixes figures és que volen ser “boniques” i no ho són. Són desfasades, utilitzant una sèrie de recursos que ni tan sols estan ben aplicats. I, sincerament, no entenc el perquè. És un recurs que es limita a si mateix. Es pot apel·lar a la tradició, als temes bucòlics… sense caure en una proposta plàsticament pobra. I, en infantils, tenim exemples enguany, com la figura presentada per Vicente Domínguez per a Mistral – Murta. Tema de l’Albufera, però tractat amb gust i amb un segell personal.

IMG_9790

No és ja tant el fons. És la forma. Ninots apagats, foscos… quan no sinistres o ridículs. Que aconsegueixen més la riallada que la pretesa tendresa amb la qual es van fer. Potser eixe siga l’error, l’excessiva pretensió amb què es fan. Eixa necessitat d’un excés edulcorat que els acaba passant factura.

No sorprendrà que un d’eixos ninots siga l’indultat enguany. La fórmula funciona. Almenys entre l’endogàmic i cerril públic majoritari de les falles al que se’ls ha fet creure que un ninot és així i no d’una altra manera. Però estic segur que, per sort, una persona aliena a la qüestió artística fallera veurà molt més interessant una proposta com la d’Okuda amb Latorre i Sanz –exemple que quan es vol fer alguna cosa diferent, es pot- que no una d’aquestes caduques figures que, com comentava fa poc José Francisco Carsí Navarro –El Analista Fallero- són mudes. No tenen la capacitat de comunicar –principal tret definidor de l’Art- ni de transmetre cap valor o contingut com sí feien altres ninots indultats en el passat. L’actual fórmula és un atzucac i únicament sap recrear-se en la seua obscena crapulència.

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s