GUST(OS) I CRITERI(S)

Pel seu caràcter popular, s’assumeix amb total naturalitat que les falles no poden ser analitzades des d’una metodologia o crítica d’art serioses. Un sector majoritari -de crítica però també de productors- sent autèntica por si, segons ells, es pretén “intel·lectualitzar” el que és una expressió festiva i popular del poble valencià. Encara existeix, per desgràcia, eixe prejudici autoexcloent d’assumir que el fet popular, precisament per pertànyer al “poble”, no necessita de cap rigor en el seu tractament o anàlisi. I, en esta visió, existeix un classisme lamentable que accepta el paternalisme de l’elit que sempre pretén instrumentalitzar el desenvolupament del fet cultural popular. Quan les falles van nàixer, precisament, amb un contingut crític contundent i “nociu” sense necessitat d’un desenvolupament tècnic o estètic professional. Era el que menys importava. La falla, al cap i a la fi és –o hauria de seguir sent- un mitjà d’expressió.

Sembla ser que molts encara ignoren que disciplines com l’antropologia, l’etnologia, la sociologia, els estudis visuals… han proporcionat una bases fermes per a l’anàlisi de la cultura popular que, per descomptat, inclou la cultura festiva i els objectes culturals derivats de la mateixa. Un acostament seriós és necessari, precisament, per tal d’establir el coneixement del procés cultural que ha provocat que les falles siguen el que són hui. Analitzar des del rigor no és cap amenaça. No alterarà el que les Falles vulguen ser. Però sí proporcionarà una eina per a polir i millorar. Si és el que es vol fer.

El món faller, en ocasions, sent una obscena satisfacció amb el seu antiintel·lectualisme. Opinar és lliure, evidentment. Però amb les falles passa el mateix que amb el futbol, l’economia o la política: tothom creu que en sap. I tenir una opinió, sempre respectable, no significa tenir un criteri. El faller, pel fet de pagar la quota que fa possible l’obra, no posseeix un providencial coneixement artístic que valida el seu criteri per damunt del dels altres. El faller paga i decideix que es planta. Però açò no li converteix en l’autoritat cultural ni en l’àrbitre del gust. Hi ha fallers que són grans estudiosos i teòrics de la festa, per descomptat. Però en cap cas és una relació causal. És una obvietat, però no formar part del teixit associatiu faller a través del cens no significa no poder o no saber aportar. Però gran part del col·lectiu faller veu quasi qualsevol aportació com una amenaça a la sacrosanta tradició que, d’altra banda, no deixa de reinventar-se. I, quasi sempre, des de dins.

Teoritzar i analitzar, al marge de la simple opinió, és necessari. Més enllà de la polaritzada visió que de la falla es té com a objecte cultural. La seua consideració com a format vàlid i atractiu per a més creatius entre els quals encara pesa la noció de “faller” com un terme pejoratiu, passa per ampliar eixa xarxa d’estudis i d’aportacions intel·lectuals. Sí. I sense por.

Perquè, per desgràcia, al màxim que arriba la majoria és -i sobretot gràcies a l’arma de doble tall que suposen les xarxes socials- a bramar a partir d’un criteri reduccionista i sense cap fonament sobre què és una autèntica falla i què no ho és. Alguns que s’alcen com “sacerdots” del fet artístic faller, pequen d’una ignorància absoluta sobre el fet artístic general. Moltes vegades, els seus únics referents artístics són les falles plantades amb anterioritat. I, en cap cas, no accepten que paràmetres exportats d’altres disciplines, com la Història de l’Art, puguen ser aplicats en l’anàlisi. Tot a partir d’una absurda por al fet que això puga alterar el seu còmode statu quo.

Evidentment, les falles necessiten ser analitzades des de la seua pròpia realitat creativa a través del temps. Però cal aplicar criteris que, en l’anàlisi general de l’Art, han permès establir unes coordenades i uns principis que són útils i necessaris per tal d’ampliar el seu coneixement com a objecte cultural.

M’explique. Moltes vegades hem criticat en este espai l’ús inadequat de determinades nocions extretes quasi de manera aleatòria del llenguatge general de l’Art: modernisme, barroc, clàssic, etc. A més, desvirtuant-les i dotant-les d’un cert nou significat que cadascun, d’altra banda, defineix i aplica d’una manera. Fent encara més complex l’establiment d’un criteri. Mentre seguisca existint un sistema de jurats, tindre un criteri resulta més que necessari per tal d’analitzar, amb el major rigor possible, la proposta creativa. Que després passa el que passa.

Si existeix un llenguatge artístic i cultural definit, útil i acceptat; no seria més fàcil aplicar-ho al context de les Falles –dins de la seua pròpia especificitat- en lloc de seguir alimentant un caos terminològic i de criteri que l’única cosa que aconsegueix és tancar a les falles encara més com a objecte cultural?

Per no parlar, per descomptat, de l’apartat tècnic i de materials, del qual, la gran majoria, som uns complets ignorants. Però ens encanta criticar, respondre i menysprear el treball de “lija y acabados” sense tenir, en moltes ocasions, la més mínima idea del procés. Perquè, en la majoria de les ocasions, els tallers només es visiten per a fer-se la foto i per a tornar a exhibir la repugnant condescendència que l’artista faller pateix perpètuament.

Al marge del nostre gust personal, sempre expressable, tot és digne de ser analitzat. Més enllà que considerem el resultat més o menys hàbil en l’apartat tècnic, o més o menys en la línia d’un model hegemònic assentat. Per a mi, la noció adient i clau per a l’anàlisi de l’obra fallera és “adequació”. Si insistentment afirmem que l’essència de les falles és el contingut crític que generalment es desenvolupa en un format seqüencial, allò veritablement important en l’anàlisi hauria de ser l’adequació de la forma i del procés a este contingut. I no a l’inrevés.

És a dir, considerar la validesa de l’obra més enllà d’un fals i format esquema preconcebut del que la falla hauria de ser. Doncs moltes falles que no accepten el model hegemònic es quedarien fora. Donada la quantitat d’artistes i propostes diferents, el més just, al meu judici, seria valorar si el mitjà és l’adequat per al missatge. Es tracta, òbviament, d’una visió més conceptual. Però ens lliuraria de situacions estúpides com valorar negativament en pintura una falla en la qual abunda el blanc sense analitzar si el blanc és adequat o no, com a opció estètica, a allò que la falla desitjava plantejar.

“Cap buit”, Nituniyo, Falla Castielfabib – Marquès de sant Joan 2016.
Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s