ENTREVISTA A ANTONI COLOMINA: “Els ninots indultats han sigut un patrimoni oblidat”

ANTONI COLOMINA SUBIELA és restaurador de béns culturals, artista plàstic i membre de l’Associació d’Estudis Fallers. Ha participat en la recent restauració de ninots del Museu de l’Artista Faller (València), que ha assentat un precedent en la conservació i restauració d’estes obres sota un criteri professional i científic. A més, és autor de diferents articles sobre la intervenció i difusió dels ninots com a bé cultural per a l’estudi de la festa de les Falles. En l’actualitat, es troba immers en la restauració de les roques del Corpus de València i de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller de Gandia.

P.: Quin és l’actual estat de les diferents col·leccions de ninots que es conserven en els nostres museus?

Antoni Colomina: Els ninots que hui formen les col·leccions dels museus fallers han tingut, en primer lloc, la gran sort de ser conservats en un espai determinat. Malgrat les encara enormes manques d’alguns dels museus –com el de València o el de l’artista faller- la seua existència ha permès que estos ninots gaudisquen d’una trajectòria més digna que aquells altres emmagatzemats en espais com els casals fallers o els tallers.

El problema és que, fins a temps molt recents, no han guanyat la consideració de bé cultural. Amb tots els seus valors implícits. Han sigut un patrimoni oblidat, atès de forma mínima i sense la voluntat de ser conservats en unes condicions adequades: humitat, temperatura, il·luminació…

D’altra banda, i el que és encara més greu, el progressiu deteriorament dels ninots s’ha vist ampliat per una sèrie d’intervencions contraindicades, que han arribat a modificar la iconografia, els valors cromàtics i fins i tot la morfologia original d’algunes de les peces. Més que una restauració científica, allò que s’havia dut a terme eren intervencions “artístiques”, d’actualització o per a refrescar colors.

Per sort, en els últims anys s’ha donat una major conscienciació per tal de recuperar i de valorar este tipus de patrimoni, amb una sèrie d’accions que, encara que són limitades, pretenen dignificar no solament les peces, també el treball dels artistes fallers.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/03_gandia.jpg?w=955&h=635
Foto: Antoni Colomina

P.: En moltes ocasions, sobretot en els indults derivats del vot popular, els ninots no són representatius de l’evolució estètica de les falles. Però la seua restauració, per raons òbvies, és més que necessària. Què pot aportar al coneixement de les falles el procés de restauració dels ninots?

A.C.: Els ninots, abans de res, són un dels pocs testimoniatges directes del que les falles han sigut. Per descomptat, tenim la part literària dels llibrets, la documentació gràfica o d’arxiu. Però el ninot indultat és, sens dubte, l’únic objecte que de forma directa ens transporta d’alguna manera al que van ser les falles de cada any. Independentment que, com assenyales, allò indultat siga o no el més convenient. Però els ninots actuen com un referent quasi arqueològic: un element del qual podem extraure conclusions i característiques per a entendre un conjunt. Ens parlen de l’evolució material, de l’evolució tècnica… conformant un mostrari extens, amb el seu lògic marge d’error.

P: En 2015, l’IRP-UPV va dur a terme la restauració d’alguns ninots del Museu de l’Artista Faller de València. Com va ser el procés?

A.C.: El Museu de l’Artista Faller ha sigut el primer a sentir una necessitat de conservar i de restaurar el seu patrimoni. I no des de l’any passat. Des de fa molt temps s’han cercat ajudes i una col·laboració institucional.

Finalment, i en segona convocatòria, es van aprovar unes ajudes de la Diputació de València. El que parla, per sort, d’una progressiva sensibilització de les diferents institucions a l’hora de valorar realment el patrimoni que suposen els ninots en particular i les Falles en general.

P: Des de l’àmbit universitari segueix existint l’habitual prejudici respecte al patrimoni derivat de les Falles i de la cultura festiva?

A.C.: El prejudici se supera en el moment en el qual s’introdueix i s’accepta el concepte de bé cultural i deixa de parlar-se d’Art, d’art popular, d’arts menors o aplicades… o de qualsevol altra manifestació artesanal. Des de l’àmbit universitari, tot és considerat com a patrimoni i, com a tal, s’intervé sobre ell. També sobre l’art efímer valencià.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/01_gandia.jpg?w=955&h=635
Foto: Antoni Colomina

P: Sempre confirmem que la destinació del ninot és –o hauria de ser- el foc. Els materials amb els quals s’han realitzat han generat, per tot açò, una problemàtica específica per a la seua conservació. Com pot ocórrer, per exemple, amb la intervenció i restauració de l’Art contemporani. En el cas de la intervenció dels ninots, quina és la seua problemàtica principal?

A.C.: La majoria de les peces conservades en les col·leccions van ser realitzades en cartó. És la principal preocupació. Segurament, en uns anys ens succeirà el mateix amb l’alteració del suro. El principal problema del cartó és que es tracta d’un material celulòsic, higroscòpic i molt àcid. En la fabricació de ninots no es tenia en compte, pel seu caràcter efímer, els problemes d’este material pel seu envelliment. L’acidesa converteix al cartó en un material fràgil que es pot trencar. Per la seua banda, la propietat higroscòpica del material fa que estiga exposat a moviments de contracció i dilatació per l’absorció i expulsió d’aigua. És llavors quan comença a fragmentar-se, arrossegant l’imprimació, alterant el color, etc.

Per tot açò, la conservació preventiva és fonamental. Si coneixem l’altíssima sensibilitat del material, després de restaurar és convenient dotar a l’entorn que els contindrà d’una humitat relativa adequada, d’una il·luminació correcta i d’un ambient en el qual eixa acidesa no vaja a més.

P.: I quina ha sigut la pauta per a restaurar els ninots?

A.C.: Les intervencions que s’havien realitzat fins ara havien sigut additives. El que es feia era, simplement, repintar i afegir més material. Es cobrien les deterioracions però, al mateix temps, es cobria la pintura original. Per tant, en successives intervencions, es prenia com a referència el color brut i amb els vernissos oxidats. El que ha derivat en una modificació del color. Com trobem, igualment, en moltes imatges de Crist o de la Mare de Déu que, en anar embrutant-se i repintant-se amb la referència de la policromia bruta, han anat enfosquint-se. És un procés similar.

A diferència d’esta intervenció additiva, el més convenient és desenvolupar una restauració crítica i científica, per tal d’eliminar les capes que cobreixen la policromia original: brutícia, vernissos oxidats que esgrogueeixen i que han perdut la transparència. I també l’eliminació, en la mesura de les possibilitats, dels repints realitzats per a recuperar la policromia original.

P.: Al marge de la informació que de manera directa aporten els ninots, quines fonts o estudis s’han emprat per tal d’establir el procés de restauració?

A.C.: Hi ha una font bibliogràfica bàsica que és L’indult del foc que, encara que cataloga els ninots del Museu Faller de València, aporta molta informació i característiques d’altres ninots que també va indultar el gremi cada any.

Evidentment, també s’ha recorregut als estudis que ens proporciona la fotografia de fluorescència ultraviolada, un mètode científic senzill que, gràcies a la diferència d’edat entre els diferents estrats pictòrics, els repints apareixen més foscos que la pintura original. El que ha permès delimitar amb bastant precisió la seua localització.

Els repints, a més, estan realitzats amb una certa pinzellada matèrica. En realitzar-se sobre una capa existent, la pintura estava prou empastada, amb tal de tapar deterioracions i refrescar. En retirar eixos repints –com va ser el cas del “Sastre artesà”(1986) de Vicente Agulleiro– descobrim que el tractament original de la pintura era molt diferent. En este cas, Julián Almirante, que es va encarregar de pintar l’obra, aprofitava la base tonal de la pintura plàstica i treballava a partir de veladures amb escassa aplicació de pintura per deixar transparentar la base. Es pot redescobrir el ductus de l’artista, la pinzellada, la seua subtilesa…

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/imagen1.jpg?w=441&h=635
Foto: Antoni Colomina

P.: Alguns artistes, amb dubtós criteri, han intentat “refrescar” els seus propis ninots, pervertint l’obra per a l’estudi posterior. L’artista s’aproxima a l’obra d’una manera sentimental i tendeix a refer el que no li agrada en lloc de restaurar amb un criteri adequat. Fins a quin punt és negatiu que l’artista intervinga sobre la seua pròpia obra?

A.C.: Hem patit una lluita constant entre els restauradors i l’artista que pretén validar la seua legitimitat per tal de retocar l’obra. Però el ninot ja va finalitzar el seu moment creatiu. Va ser realitzat en un context determinat i amb una determinada sensibilitat de l’artista que, segurament, haurà canviat. A més d’emprar tècniques ja en desús i el fet que, com deia Francisco de Goya, “el temps també pinta”.

La peça no necessita d’un segon moment creatiu, encara que puga ser legítim. Si la seua destinació és la conservació en un museu, allò que ens interessa és un ninot que siga un testimoniatge real d’una determinada època. Hi ha artistes que ho entenen i uns altres que no. Els restauradors únicament reivindiquem eixe moment creatiu inicial.

P.: Després de la intervenció dels ninots del Museu de l’Artista Faller de València, s’intervé ara en els del Museu Faller de Gandia.

A.C.: L’ajuda per a esta intervenció ha arribat des de la Generalitat Valenciana. No és una quantia molt gran. Però sí suficient per a una intervenció mínima de les obres exposades en el museu. No podem desenvolupar una restauració profunda. Encara que sí consolidar, fixar la pintura en les àrees més sensibles i alguna neteja superficial en les peces de la col·lecció. Els magatzems hauran d’esperar per falta de pressupost.

P.: A més, este tipus d’intervenció ha creat un precedent per a futures restauracions, amb la creació d’un registre i d’un criteri.

A.C.: Sí, suposa un avanç. Ara hi ha responsables en els museus més conscienciats i tot dependrà també de la seua sensibilitat per a custodiar el patrimoni faller. Sempre recolzats en els conceptes claus de sensibilització i conscienciació.

S’ha dut a terme un treball de referència amb una línia que, independentment de qui la desenvolupe, arracona per sempre la intervenció de caràcter artístic que únicament suposa una pas enrere per a la conservació i difusió de l’obra.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/02_gandia.jpg?w=955&h=635
Foto: Antoni Colomina
Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s