CAP A ON VA LA SECCIÓ ESPECIAL?

La secció especial gran està atrapada en un atzucac. Em sembla esgotada a nivell estètic i, sobretot, a nivell de contingut. Any rere any trobem menys falles d’esta categoria que aconseguisquen l’estatus d’emblemàtiques o, dit d’una altra manera, que tinguen la capacitat de romandre en la retina i en el record de l’espectador. Més enllà, és clar, dels volums o de l’espectacle que ens ofereixen les grues. La grandària descomunal, per desgràcia, encara sembla ser un requisit fonamental per a considerar que l’obra és bona. No obstant açò, la majoria de les comissions que imposen els seus desitjos a l’artista, no acaben d’entendre que, amb els actuals rigors pressupostaris, un “vull i no puc” es tradueix, generalment, en un fracàs. Per descurar-se, precisament, altres aspectes fonamentals de la falla. Igual o més interessants.

Crec que, en eixe sentit, l’herència dels anys gloriosos de Nou Campanar encara pesa i ha desvirtuat, en gran manera, els límits. I, sobretot, les possibilitats. No critique que Nou Campanar fera el que va fer. Cadascun amb els seus diners fa el que li ve en gana. I em sembla excel·lent. Fins i tot, la pròpia comissió pretenia ironitzar -però no- amb tot el seu llegat ja en 2012 amb Amb el que hem sigut de Miguel Santaeulalia Serrán. De tot el que allí es va plantar, Ekklesía (David Moreno i Miguel Arraiz 2015) em sembla el més interessant. Però eixa ja és una altra història.

No negue la sempre beneficiosa noció d’“espectacle” que té esta secció. Però tot eixe procés té molt de profecia autocumplida. O millor, d’una flagrant i vergonyosa falta de memòria històrica fallera. Sobretot amb un públic generalment ignorant i amb una fàcil capacitat d’excitació com té el públic faller. M’explique. Un recorda -per fotos- les falles dels 70 en el Pilar o en Na Jordana abans del seu trasllat al Portal Nou. O sense anar tan lluny, icones com Caceres (Plaça del Pilar, de Julio i Julio Sergio Monterrubio 1992). Una falla continguda en grandària però que, per a molts, va resultar revolucionària i va marcar un abans i un després en les Falles.

Però eixe camí es va truncar de manera immediata. Es va imposar el suro com a material, que permet una major rapidesa del procés i aconseguir major grandària. Que no menys pes o lleugeresa. I la terrible i vergonyosa contrapartida de l’abusiu ús del ferro n’és el millor testimoniatge. I, a més, al meu judici, el “monterrubianisme” posterior -i sí, parle d’Érase una vez de 1998 en la mateixa plaça- ha fet un terrible favor a l’evolució posterior de les falles, per imposar com a garant d’èxit una estètica “ñoña”, remilgada i de porcellana; que va impulsar també –entre d’altres- la infantilització de les falles grans i que ha deixat una mandrosa i desvirtuada petjada en les infantils.

Amb el canvi de segle, els hereus de l’original Santaeulalia comencen a aconseguir els seus primers èxits. Però encara no s’havia arribat a la terrible homogeneïtat que impera hui. I si no homogeneïtat, almenys la seua sensació. En la secció especial teníem en aquells anys a artistes molt personals i tan dispars com, per exemple, Paco López Albert o Vicente Almela. O les últimes falles en la secció de referents com José Martínez Mollá o Pepet. Però després va venir Nou Campanar, el fastig de la resta de comissions i l’homogeneïtat de les propostes. Més tard, l’explosió de la crisi que, malgrat tot, no ha deixat de fomentar entre els “mecenes” l’injust desig de “Grande, bueno, bonito, barato y premiado”. No es té massa en compte, per desgràcia, les dificultats que pateixen molts tallers i que tot açò necessita d’una reconversió que siga més justa i done un millor tracte a l’artista, que se li deixe treballar en llibertat i que no se li impose un model que ja no serveix per culpa dels premis.

Arribem a 2016 i la secció especial, en general, m’ha produït un avorriment sobrehumà. Per no dir, directament, fàstic. Són falles que sempre anem a veure, per ser els “must” d’eixos dies, per la seua trajectòria i per ser les que, turísticament, centren –a voltes injustament– l’atenció. Però, malgrat el mestratge o les particularitats de cada artista o taller i l’esforç que suposen, tot semblava estar tallat pel mateix patró. Sobretot a nivell temàtic. No és possible, i s’entén, crear temes nous constantment. La gràcia i la creativitat passen per donar-los una nova lectura. Però no es fa ver. Està tot tan vist, resulta tot tan reiteratiu, que no té força. Que no té gràcia.

Una suposada “belle époque” o els recreats temes “segle XVIII” i “fi de segle XIX”, ja donen agonia. Hi havia dos falles que semblaven germanes. Imagine que eixos temes se segueixen desenvolupant i segueixen tenint èxit perquè possibiliten una decoració desproporcionada que permet la satisfacció del faller. Perquè pot demostrar que els bons diners han sigut gastats en conseqüència. Qui paga, mana.

No opinaré sobre si el primer premi a Cuba és merescut o no. M’és igual. El que sí que és cert és que el seu èxit permetrà mantenir, d’alguna forma, un model esgotat. Perquè el guanyador suposa sempre un referent o model. I el “santaeulalisme” segueix exercint el seu regnat. Per ser un estil assumible i al que, amb major o menor gràcia, uns altres li han agafat el punt. A més de la seua pàtina disneyiana. Que ho facen els Santaeulalia està bé. Perquè és seu i legítimament heretat. Que ho facen uns altres, ho pose en dubte.

No sé si una altra falla de la secció haguera sigut premiada les coses haurien canviat. Per a mi, hi havia poc on triar. Però ja són moltes les vegades que l’esdevenir de les falles podria haver-se transformat des de dins i no s’ha volgut. Estic convençut que, sense la covardia, la comoditat o les pressions amb les quals habitualment s’actua; un primer premi a 2001: Pinotxada Universal (de Manolo Martín, disseny de Martín Begué i guió de Vicente Jarque, Na Jordana 2001) o a Meteorologia de la vida (Guió i disseny de Carlos Corredera i execució del taller de José Lafarga, Sueca-Literat Azorín 2013), la història haguera canviat. O no.

El cas, que la possible solució o nova via es troba en les claus que, per exemple, eixes falles ens donen. La coalició entre un bon dissenyador o un equip i un taller que coneix plenament els processos del format. És el que Na Jordana va intentar enguany, amb un irregular resultat que ja vam comentar en Facebook, a partir del disseny –potent sobre el paper- de Ramón Pla. Una fórmula que, des que Na Jordana va reprendre el seu camí natural en 2011, ha intentat oferir alguna cosa diferent i personal. A voltes ho aconsegueix. A voltes no.

A més, les falles de la secció haurien de sentir-se en l’obligació, per descomptat, d’oferir continguts realment crítics i interessants. El continuat caràcter blanc de les escenes, sumat paradoxalment a un vergonyós masclisme i sexisme que semblen no molestar, resulten vomitius. Si segueixen per este camí, les falles de la secció especial no deixaran de ser, en la seua majoria, una decoració desproporcionada però buida. I cada vegada pitjor.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/img_8788.jpg?w=969&h=646
“El millor… el meu!” (detall) de Pedro Santaeulalia, Falla Convent Jerusalem 2016.
Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s