CLASSICUS, A, UM

En el comentari i l’anàlisi de l’art de les falles, és habitual trobar la perversió o l’ús inadequat de determinats termes i conceptes extrets de la Història de l’Art. Les nocions “modernista”, “barroc”, “pictòric”… s’empren de forma totalment arbitrària, sense atendre a la seua vertadera definició i, quasi sempre, amb la intenció de dotar d’una falsa capa d’”autoritat” o “intel·lectualitat” a raonaments generalment pobres. És un crim que, malgrat comptar amb una metodologia establida -amb els seus termes i processos- intentem crear-ne una nova, pervertida i il·lògica, per tal d’analitzar la forma i el contingut de les falles. No seria més adequat tractar d’estendre eixa metodologia general, en la mesura de les possibilitats, a les particularitats del format faller atenent a la seua especificitat?

D’esta manera, ens evitaríem el caos que, en falles, es produeix amb els termes “clàssic” i “classicisme”. I convindria deixar clares algunes nocions. L’art clàssic és el corresponent als períodes de l’antiga Grècia i Roma. El classicisme ho conformen aquells moviments o períodes culturals posteriors que, amb variacions, han trobat els seus arrels en l’Antiguitat Clàssica per fer ús dels seus estàndards –l’ordre en l’arquitectura, el cànon en l’escultura– respectant una norma. Com ocorre, per exemple, en el Renaixement o en el Neoclassicisme, amb funcions i desenvolupaments diferents. Atenent a la normativa de la proporcionalitat, l’equilibri i l’harmonia, segons l’estètica d’una cultura o un període cultural.

Si l’obra fallera, de manera majoritària, és escultura, en poques ocasions s’ha adaptat a eixa normativa. Els ninots de falla, analitzats des del prisma escultòric, són, com a molt i no sempre, naturalistes. I no “realistes” com la gent s’obstina a afirmar. Però és evident que els ninots no són escultura clàssica. L’art de les falles és, fonamentalment, anticlàssic. Quan no, directament, un absurd constructiu.

De totes maneres, que una obra no siga clàssica no és un fet negatiu. Vol dir, simplement, que no compleix amb la normativa extreta de la cultura artística clàssica. La ruptura del cànon en l’escultura, la deformitat de les figures, el lliure ús de motius i decoracions, l’ús del color… invaliden qualsevol referència a les falles com a “clàssiques”. A més del ja tantes vegades repetit convenciment d’este espai web que la dicotomia entre falla clàssica/falla experimental és una fal·làcia, doncs no existeix un cànon -clàssic o no- que s’establisca com a normatiu. Al marge d’unes tendències constructives i estètiques majoritàries o hegemòniques, o la factura de determinats tallers que han generat una escola.

No obstant, moltes de les falles que funcionen com a resposta al model hegemònic, pel seu caràcter arquitectònic, posseeixen una proporcionalitat i una harmonia clàssiques en l’apartat constructiu encara que mai en l’estètic i, de cap manera, poden ser construccions clàssiques.

L’única connexió amb el classicisme que s’extrau del context artístic faller és la de l’ús de “motius clàssics”. És a dir, elements o temàtiques extretes de l’Antiguitat Clàssica i reinterpretats de manera lliure i totalment arbitrària. I, quasi sempre, sota un interès purament decoratiu.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/04/img_9036.jpg?w=969&h=646
“Festum Bacchus”, Manuel Algarra, Falla Almirall Cadarso – Comte d’Altea 2016. Perfecte exemple de l’ús dels motius clàssics, reinterpretats de manera lliure sota un prisma kitsch.

Així, en falles hem vist amb freqüència l’ús de columnes que tenen el seu referent en els ordres clàssics, figures de déus, reinterpretacions d’obres que s’adscriuen a la cultura clàssica o del classicisme (Moisés de Michelangelo, el Laocoont). I un llarg etc. Però, en cap cas, com a còpies exactes. En primer lloc, perquè en els segles XX i XXI ja no tindria cap funció ni mèrit copiar de manera hàbil una escultura clàssica. I menys en un art de signe popular. I, en segon lloc, perquè el discurs de l’art faller és anticanònic. Selecciona aquells elements que, per la seua notorietat o potència plàstica o escultòrica, són útils o manejables per a l’artista.

És a dir, que les falles són, en la seua gran majoria, una extensió del kitsch lligada a una creació popular. I en açò hi ha molt de postmodern. Parlar de kitsch no és, en cap cas, parlar amb menyspreu de les capacitats creatives dels artistes. Però és cert que, com succeeix amb l’arbitrarietat en la selecció i desenvolupament en les falles dels elements clàssics, el “pastitx” és la categoria fonamental en l’àmbit creatiu faller. O ho és, almenys, en la manera més estesa i generalitzada d’entendre l’obra fallera.

Com recorda Vicent Borrego (1), el kitsch, en paraules d’Abraham Molés, es nodreix tant de la imatge com del contingut de manifestacions artístiques superiors sense arribar a transcendir-les, i encara que no manca de creativitat, no participa mai de la reflexió intel·lectual que propicia l’aparició o la invenció d’una obra d’art.

A través de la citació i de l’apropiacionisme, els elements extrets d’altres períodes culturals, com el classicisme, apareixen en les falles desconnectats per complet del procés intel·lectual, històric i social que els va donar origen. Però aprofitant la seua notorietat icònica.

Finalment, i estenent la definició, és cert que algunes falles s’han convertit en “clàssics”. Però eixe estatus, evidentment, no té res a veure amb la seua possible vinculació amb el classicisme. Un clàssic és un autor o una obra que es té per model digne d’imitació en qualsevol art o ciència. És a dir, que genera escola o estableix una pauta o model.

No obstant açò, en falles és difícil parlar d’obres que s’han convertit en “clàssics”. Doncs moltes vegades considerem com a tals a aquells artistes o obres que, des d’un model estès, han trencat l’hegemonia estètica o han introduït variacions en la tendència. I no estudiem amb profunditat quina era la tendència generalitzada en cada període.

L’única certesa sobre este tema és que és inútil parlar de moviments o d’estètiques en l’esdevenir de les falles com si estos foren compartiments estancs que han sorgit per art de màgia. Igualment, és erroni parlar de la sempre complexa noció d’estil. I més encara en un format creatiu sense norma.

És més pràctic parlar, d’una banda -com m’apuntava David Moreno– de cal·ligrafia: eixa marca que, al marge de l’evolució estètica de cada artista, subjau com el seu element més recognoscible. I, per una alta, de la generació i desenvolupament de diferents tendències o modes en el desenvolupament de les falles. Unes tendències que, “legitimades” per l’èxit popular o pels premis, han pretès ser caracteritzades com la norma o com l’autèntic estil faller, en ser seguides de manera voluntària per altres creadors que han desitjat aconseguir la mateixa notorietat. Així, l’artista que apuntem com a generador de la tendència -però que també beu d’altres referents- s’ha vist reflectit, quan no pervertit. De manera arbitrària, aquells elements que li són característics, es copien i es potencien de forma lliure. En moltes ocasions, no existeix un discurs estètic, creatiu o artístic potent i establit darrere dels artistes.

Molts entenen l’inexistent “cànon faller” sobre la base del model generat per artistes individuals i l’escola creada a partir de les seues obres. I tenim el “monterrubianisme” i el “santaeulalisme” com a millors exemples. Amb totes les seues conseqüències.

________________________________

(1) BORREGO, Vicent: “El vessant estètic” en ADEF, La Festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 1996 p. 91

Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s