JOSÉ GALLEGO, LA CONVICCIÓ AUTODIDACTA (II)

Quan es pensa en l’obra de José Gallego, les característiques més destacades són la potència de la pintura, el gust pel detall i una calidesa que li diferencia de la resta. No obstant açò, ell considera que el seu punt fort no és la pintura, que potser siga allò que, a un primer nivell, destaca dels seus projectes. Tot i que la pintura, en moltes ocasions, oculta la gràcia de la labor escultòrica. Tampoc accepta, d’altra banda, que l’escultura siga la seua major destresa. Gallego es considera, sobretot, un creatiu, més que un pintor o un escultor. Un creatiu que és capaç de tenir una bona idea i desenvolupar-la a partir de diferents processos. Un creatiu amb una visió global que no se centra, amb exclusivitat, en la perícia manual.

El magisteri de Martorell/Baenas resulta fonamental en la formació de José Gallego, especialment en el domini de la tècnica, més que en l’apartat ideològic o de contingut de les obres. Gallego afirma que, en realitat, les seues formes de fer es retroalimentaven. Així, la seua presència en el taller va contribuir igualment a una major evolució dels seus mestres.

https://nouparot.files.wordpress.com/2016/02/img_4343.jpg?w=430&h=646
Ninot de la falla infantil Exposició 2016 “T’imagines?” en l’exposició del ninot.

Al marge d’esta principal petjada, els seus altres referents també formen part de la creació fallera i es resumeixen en quatre noms. Els quatre grans noms, els artistes “del moment”, durant la seua adolescència: Miguel Santaeulalia Núñez, José Puche, Alfredo Ruiz i Julio Monterrubio. Per a Gallego, els artistes més complets de la seua generació.

L’inici de qualsevol carrera artística es basa en la imitació que, de manera més o menys lenta, anirà diluint-se fins a constituir una pròpia manera de fer. De Miguel Santaeulalia arreplega tot el contingut satíric i caricaturesc que li és propi, amb una essència fallera molt marcada, en paraules del propi Gallego. De Puche destaca la seua capacitat d’haver-se mantingut com un “clàssic modern”, sense abandonar la perfecció acadèmica amb algun toc trencador en l’estètica, unida a la seua capacitat satírica. D’Alfredo Ruiz destaca el seu geni absolut, per la ruptura formal i directa amb la convenció estètica fallera assentada durant dècades a través de projectes que segueixen semblant transgressors. D’este artista, Gallego recorda l’impacte produït per Homo sapiens sapiens Falla Espartero – G.V. Ramón y Cajal en 1992, amb aquell bust imponent i tot el desenvolupament geomètric.

I, finalment, Julio Monterrubio, encara hui referent d’una infinitat d’artistes. Per a Gallego, reuneix un poc de totes les virtuts que un artista ha de tenir: impecable en la tècnica i potent en la part visual. A més de la intel•ligència i comercialitat demostrada en anar incorporant al seu propi món creatiu tot el que li anava agradant, sense negar la imprescindible presència de Julio Sergio. Els rostres facetats, la vocació geomètrica i el goig en el detall, van marcar, clarament, els inicis de la seua plàstica.

Però Gallego sempre ha volgut marcar de manera radical la seua personalitat artística. Des dels seus inicis en solitari, va trovar la diferència a partir de l’asimetria, com una manera de cridar l’atenció amb una concepció estètica que, al seu judici, encara no estava coberta en l’espectre plàstic faller. Eixa asimetria inicial ha anat evolucionant cap a un caràcter més geomètric que fa als seus projectes recognoscibles i amb personalitat.

Falla infantil Almirall Cadarso 2014 “Et conte un acudit?”, amb tots els trets estilístics que associem al seu autor (foto cedida per Ángel Romero de “Cendra Digital”).

De la mateixa manera, el contingut temàtic ha anat evolucionant, en un procés en el qual Gallego intenta documentar-se el menys possible, perquè a més informació més es contamina la idea original que un pretén desenvolupar. Encara que mantenir-se aïllat de la informació resulta quasi impossible. Per això, els treballs que més valora de la seua carrera són aquells que van nàixer pràcticament de forma automàtica. Com ell mateix explica, Onomatopeia (Sant Vicent – Periodista Azzati 2015) va ser dibuixada en tan sols 15 minuts.

La cultura, per descomptat, ha de tenir el seu espai en el desenvolupament textual de la falla o de la foguera. I ha de possibilitar moltes lectures, depenent de les necessitats o capacitats de l’espectador. Així ens ho demostrava, efectivament, L’elogi de la bogeria (Sèneca – Autobussos) amb Erasme de Rótterdam com a rerefons. De la mateixa manera, ha jugat amb temes molt habituals però aportant un enfocament divers.

https://i1.wp.com/www.cendradigital.com/wp-content/uploads/014i.jpg
Falla infantil Almirall Cadarso 2013 “Karaoke Valencià”. La aparentment senzilla idea de recopilar cançons i personificar-les, per parlar del context festiu valencià des d’una perspectiva diferent (foto cedida per Ángel Romero de “Cendra Digital”).

Gallego, per sort, sempre ha exercit una notable llibertat per plasmar allò que desitjava en la falla. Però considera que, en este moment, requereix d’una maduresa per parlar de coses serioses. I les falles infantils, vulguem o no vulguem, tenen una barrera temàtica que, per sort, sembla trencar-se ara. Al contrari del que sol afirmar l’opinió general, Gallego troba molt més lliure el format de falla gran que el d’infantil a nivell de contingut i de creació. Per tal de realitzar una falla infantil és necessari posar-se en la pell del xiquet que la contemplarà i que la voldrà entendre. I açò, per a un artista adult, pot ser un gran obstacle. D’eixa visió naixen idees com la ja citada Onomatopeia reduint l’element textual al mínim, per tal de jugar amb el llenguatge i els elements visuals que els xiquets poden entendre.

Així, la seua evolució s’ha basat també en la simplificació del context i de la temàtica de les falles infantils. Considera, per exemple, que Els infants volem… (Almirall Cadarso 2012) va ser una equivocació per la seua temàtica. No es podia explicar una cosa tan important i tan densa en una falla infantil, amb una ciutat repleta de gent que ha de veure molt i participar en mil coses alhora. Així, per a Gallego, les falles haurien d’actuar cada vegada més a la manera dels reclams publicitaris. Com un flaix visual i directe que no es complique si no es vol perdre a l’espectador.

Falla infantil Almirall Cadarso 2012 “Els infants volem..”, un projecte difícil a tots els nivells (foto cedida per Ángel Romero de “Cendra Digital”).

Les falles infantils ara viuen un bon moment. No sap si el millor o no, però sí en un moment daurat. Es deu, justament, al fet que en les infantils l’artista posseeix un major control i domini material sobre l’obra encara que necessite ajuda, permetent una major comoditat a l’artista que frena a molts creatius a donar el salt a les grans. No és únicament un procés d’aprenentatge. La falla infantil és un món artístic en si mateixa.

En eixa fecunditat creativa, considera que les influències són sempre recíproques. Gallego assumeix sense problemes la influència exercida en les noves generacions. Però també reconeix tot el que li influeix a ell. Destaca, per exemple, la irrupció de Marina Puche amb una aportació totalment diferent a les línies que, fins llavors, s’estaven seguint. La breu presència de les falles de Marina no únicament li ha fet evolucionar a ell, sinó també a altres companys. El mateix ha succeït amb l’obra de David Moreno, al qual ha tingut sempre molt en compte. Però, en definitiva, tots aprenen de tots. Com afirma José Gallego “les falles són una conversa en la distància entre tots els artistes”.

A Gallego no li incomoda ser un referent o un model. El que no li agrada és que uns altres intenten ser un José Gallego II. Sobretot, si el que es copien són, al seu judici, els defectes i no les virtuts de la seua obra. És un artista molt personal, però en cap moment pretén imposar la seua manera de fer com la canònica.

Igualment, José Gallego és molt crític i pudorós amb el seu propi treball. La falla es realitza en la intimitat del taller. A esquenes del món. De sobte, apareix en el carrer, com si tot el seu univers i la seua personalitat quedaren exposats públicament sense cap barrera. La màgia del treball en el taller es trenca. Comencen les comparacions. I els premis acaben per arruïnar-ho tot.

Però eixa situació mai ha frenat la inquietud artística de José Gallego, que, amb una cal•ligrafia ferma, ha tingut una gran capacitat d’adaptació. Tant al client com a l’espai. Considera que anar amb una idea fixa i inamovible fins al final, és un error. Allò vertaderament interessant i divertit és poder adaptar-se. Fer sempre el mateix, cercant l’èxit fàcil, és avorrit. Arriscar-se i deixar-se portar, de la mà de la intuïció creativa, és on radica la gràcia de tot el treball. Perquè ja ho va dir Igor Stravinsky, si la intuïció falla, no és intuïció.

Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s