CONTESTACIÓ AL MODEL HEGEMÒNIC I CONCEPTES MUTILATS

Aquells projectes que s’han desenvolupat al marge del model hegemònic han sigut analitzats i valorats des dels mateixos prejudicis o paràmetres que la resta de falles. Fet que no ha permès una comprensió de la seua gènesi artística i d’un contingut moltes vegades més clar que aquell oferit per altres projectes convencionals. Moltes de les propostes que s’erigeixen com una alternativa no poden ser analitzades únicament des d’una perspectiva formal –que s’associa amb exclusivitat a la figuració i al representacionalisme- o de construcció del text. Les falles contràries al model hegemònic són de caràcter conceptual, desenvolupen una imatge a partir de la idea i no juguen al model de “tema i variacions” per tal de desenvolupar el contingut.

De la mateixa manera, la forma en la qual es comuniquen estes propostes també s’ha vist perjudicada per la manera habitual de presentar els projectes de falla. Si bé una falla més convencional sol presentar-se a partir d’un esbós o d’una maqueta més o menys completa, les obres basades en un concepte no poden presentar-se com un model a escala de la instal•lació que més tard es vorà en el carrer. Sense cap explicació, la intenció comunicativa del projecte es perd totalment. I és així, per desgràcia, perquè la màxima preocupació de la majoria del públic és el caràcter formal basat en una perícia tècnica per a la qual cada “jutge” posseeix una escala de valors diferent. El rebuig voluntari a l’academicisme, al preciosisme i al virtuosisme tècnic dels projectes que trenquen amb el model hegemònic, no permet que estos puguen ser valorats des dels mateixos principis.

Hi ha una tendència clara a assumir que quan es dóna a conèixer un projecte s’ha de mostrar tot i, a més, eixe tot haurà de ser exactament igual quan es veja en el carrer. És un error. Primer per la llibertat de cada autor de mostrar –o no- el que considere necessari. I, segon, perquè hi ha moltes maneres de proposar o de presentar un projecte o una idea. I més si estem parlant, en el cas de les falles alternatives al model hegemònic, d’un concepte. I el concepte té moltes formes de ser comunicat i, a més, pot o deu transformar-se fins a la seua consecució tridimensional definitiva.

El mateix succeeix amb l’exposició del ninot. La majoria de propostes, al marge de la seua qualitat, poden ser figures recognoscibles independentment del context global de la falla i del seu tema. Al cap i a la fi, els ninots presentats actuen com a escultures, i podem saber si és un home o una dona, si representa un ofici, si critica a un polític… no obstant açò, eixa manera d’exhibir les peces suposa una mutilació per a les falles alternatives al model hegemònic.

Perquè eixa peça únicament tindrà sentit en el conjunt de la proposta i no com un ens aïllat que limita la comunicació a través de l’obra i sense possibilitat de ser explicada o entesa. És cert que observant un ninot convencional tampoc s’“entén” tota la falla, però el fet de poder reconèixer algun element és assumit com la normalitat. Però moltes de les falles erigides com a alternativa es basen en construccions modulars, a través de la repetició d’un o de diversos elements per a configurar la instal•lació. Tot adquireix sentit i potència en ser finalitzat. I moltes vegades el que els artistes es veuen obligats a presentar en l’exposició és un d’eixos mòduls com a element cel•lular del projecte.

Al que cal sumar, per descomptat, el prejudici irracional de gran part del públic que no pot -o millor, no vol- entendre estos projectes. I el model de comunicació sobre la creació fallera no dóna massa alternativa a que estos projectes i el seu públic troben el seu just espai.

Com hem repetit en moltes ocasions, l’aparició d’altres models no pretén acabar amb l’hegemònic. Encara que esgotat estèticament i temàticament en la majoria dels casos, segueix gaudint del favor del públic que ho reconeix com a autèntica falla. Però l’alternativa és sana i necessària, perquè dóna varietat i perquè permet avançar al format absorbint les més diverses influències.

Una falla alternativa al model hegemònic no pot jutjar-se com “correcta” sobre la base del modelatge, si està ben escatada o a partir de la rica paleta de color. Eixos paràmetres podrien ser vàlids per a aquelles falles el procés constructiu de les quals és el mateix i la seua intenció és la de ser valorades per la perícia tècnica i la consecució d’una figuració convencional. No obstant açò, en les falles alternatives, el resultat formal i plàstic està supeditat al concepte. L’aparença no és una fi en si mateixa com ocorre amb la majoria de falles. En les alternatives, el color i la forma estan estudiats, existeix un coneixement profund del material que configurarà l’obra i en cap cas es recorre a la decoració edulcorada com a màxim reclam. Per açò, moltes d’estes falles mostren directament el material –cartó, fusta, etc.- sense estar massa tractat. O amb una gamma de colors limitats. O atenent únicament a l’estructura.

Tots estos paràmetres, que per a una falla convencional serien negatius per no correspondre’s amb allò que erròniament la majoria denominen “acabats”, tenen la seua raó de ser en les falles que es constitueixen com una alternativa al model hegemònic, per ser útils per a comunicar el contingut.

La consecució material és bona sempre que es puga adequar o sàpia expressar amb claredat el contingut i desenvolupar el concepte. Eixa és, per a mi, la clau. Alguns continguts o propostes requereixen d’un virtuosisme formal que, si no s’aconsegueix, llastra el judici que lliurement puguem fer de la falla. No obstant açò, que una falla siga potent no sempre passa per eixa habilitat tècnica. Simplement, perquè no la necessiten i perquè, precisament pel concepte que tracten, tota la filigrana escultòrica o pictòrica desvirtuaria per complet la idea.

La validesa d’un projecte, per molts que ens pese i sense menysprear l’habilitat tècnica, no es pot basar en si ha costat molt de temps o en la dificultat que comporta. Al marge de ser conscients de la problemàtica tècnica, allò que és veritablement important de l’obra és si ha sabut comunicar els valors que pretenia. I açò no sempre s’aconsegueix a través del virtuosisme. Falles pròpies del model hegemònic amb un notable treball de pintura i escultura poden deixar-nos freds i convertir-se únicament en decoracions enormes. Però altres projectes, formalment més senzills, han pogut commoure’ns i, precisament en la seua senzillesa, resultar potents i atractius com la nota discordant en una melodia que ja resulta molt pesada. Tot depèn de la nostra manera de vore, o de la manera de vore que estiguem disposats a adquirir.

Falla Castielfabib – Marquès de sant Joan 2015 “Flor sense arrels” de María Oliver i Javier Molinero.
Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s