FALLES, LLOCS COMUNS I ENDOGÀMIA TEMÀTICA

L’endogàmia artística, un fet més que notable en les actuals falles, ve donada no únicament per tenir quasi sempre com a referents falles anteriors. A nivell temàtic, també existeix una repetició constant, per la facilitat que determinats ítems o contextos “d’època” proporcionen en el moment de traslladar-los al format tridimensional.

A través de l’apropiacionisme, les falles han jugat amb una sèrie de caracteritzacions que, amb més o menys profunditat, han permès fer recognoscibles els temes sense massa dificultat. Aprofitant-se, d’altra banda, dels valors que, inconscientment i de manera col•lectiva, apliquem a certs models. Les falles no escapen al fenomen de la massificació de l’art, en el qual els mateixos referents –deformats i transformats- que poblen el cinema, la televisió, l’animació, la historieta gràfica… es converteixen en icones.

Evidentment, els temes no són infinits. I menys en un format que aplega a les quasi 800 obres en la ciutat tots els anys. D’altra banda, moltes falles de menor pressupost, no tenen més remei en moltes ocasions que recórrer a la simple repetició per a comptar amb una excusa que puga cremar-se la nit de sant Josep. Per esta raó no entenc per què, en lloc de repetir-se ad nauseam amb obres de subsistència que poc aporten a nivell artístic o de contingut, no s’arrisquen a provar amb altres models més contestataris. Però eixe és un altre debat.

No obstant açò, allò que més em crida l’atenció en el procés d’endogàmia temàtica, ho trobem en les falles de major pressupost. El problema no és tant que es repetisquen temes. De fet, grans artistes i creatius han emprat temes molt vistos en falles –el cinema, el teatre, el carnestoltes, les màscares, el foc, la mar, el far west, la pròpia festa de les Falles, les quatre estacions, el pas del temps, el circ, els pirates, els fenòmens atmosfèrics…- però han sabut donar-li un segell personal i diferenciador, que han convertit eixes falles en veritables icones, no pel tema però si pel seu tractament. Al cap i a la fi, en altres disciplines com la pintura o la literatura també existeixen els gèneres sobre la base de la temàtica o del discurs. I açò no els resta valor artístic.

https://nouparot.files.wordpress.com/2015/10/01pag04.jpg?w=1746&h=1122
Detall d'”Érase una vez” Falla Plaça del Pilar 1998 de Julio Monterrubio. Foto cedida per la comissió i procedent del seu arxiu.

Una falla tan cèlebre per a molts com Érase una vez 1998 Plaça del Pilar signada per Julio Monterrubio, tractava un tema molt repetit –i que segueix repetint-se- en falles, com és dels contes de fades. No obstant açò, i encara que és una falla que no m’agrada, va resultar atractiva i trencadora per a molts. Precisament per la petjada personal del seu artista -malgrat l’obvi referent Disney en la codificació d’alguns personatges- i per haver creat uns ítems plàstics que molts altres artistes han volgut imitar.

El tema dels contes de fades és un recurs fàcil no solament per a les falles infantils. Encara que crec que els xiquets estan cada vegada més allunyats d’eixa tradició per l’existència d’altres referents que hui ofereix la ficció literària o audiovisual. En les falles grans, adjudicar determinats valors als personatges de conte, sumat a l’atractiu estètic i la filigrana que permeten castells, vestits, monstres… fan possible els ingredients associats a l’èxit d’una falla.

https://nouparot.files.wordpress.com/2015/10/img_2766.jpg?w=5184&h=3456
Detall de l’esbós per a la falla l’Antiga de Campanar 2016 “Malèfics” d’Alejandro Santaeulalia. Tema recurrent el dels contes de fades que, encara que amb una cal·ligrafia personal marca de la casa, no s’allunya massa dels ítems tractats per Monterrubio quasi 20 anys abans amb el rerefons Disney.

També és curiós el recurs dels temes relacionats amb la Belle Époque en molts dels projectes fallers. Moltes vegades, una Belle Époque totalment reinventada, que poc té a vore amb l’art o amb els temes tractats en aquella època. A més, des de la perspectiva de l’observador, existeix una gran confusió entre el que seria la Belle Époque o la fi de segle XIX, l’època del jazz –altre tema recurrent- o l’època victoriana. Precisament, el caràcter postmodern i eclèctic propi de les falles, el “tot val” argumental, permet barrejar –amb més o menys gràcia- referents de diferents èpoques. Tot supeditat a la intenció de l’artista o dissenyador.

D’altra banda, les falles tampoc escapen als dos temes universals que, segons vaig escoltar a un professor en la Universitat, resumeixen tota la Història de l’Art: la sang i el semen. És a dir, la mort i la vida. La destrucció i la creació. El dolor i el plaer. L’odi i l’amor. L’eros i el tànatos, en definitiva. Per descomptat, el recurs de la mitologia –clàssica o no- ha sigut una altra constant, com ja vam tractar fa un temps en este mateix espai. Els valors associats a través de les deïtats, permeten una fàcil caracterització i reconeixement gràcies a la tradició clàssica, a la qual tots -en major o menor mesura- hi hem tingut accés.

https://nouparot.files.wordpress.com/2015/10/img_2754.jpg?w=5184&h=3456
Detall de la maqueta de la falla Almirall Cadarso – Comte d’Altea 2016 “Festum Bacchus” de Manuel Algarra. Novament el tema bàquic recorrent al recurs del naturalisme escultòric.

Les falles, per descomptat, no han escapat a eixe inconscient col•lectiu temàtic en el qual podem reconèixer –i ens podem reconèixer- amb facilitat. Al marge ja, açò sí, del seu nivell de profunditat en el tractament. L’originalitat del tema no ho és tot. El talent es demostra a través de com un tema, mil vegades vist, adquireix un nou sentit. A través de la seua caracterització i a través dels nivells de lectura que es poden establir a partir d’eixa immediatesa pel reconeixement del tema. Immediatesa necessària en un format efímer.

Moltes vegades les falles es queden en la caracterització externa del tema perquè el remat siga més o menys vistós. No s’empren les possibilitats i la profunditat de l’argument per al seu desglossament en les escenes on, habitualment, trobem una crítica i un contingut –depenent ja dels recursos- forçat i sense gràcia.

https://nouparot.files.wordpress.com/2015/10/img_7330.jpg?w=5184&h=3456
Remat Na Jordana 2015 “Altres formes de vida, altres formes de ser” guió i disseny de Carlos Corredera i realitzada pel taller de Latorre i Sanz. Un tema habitual en les falles, l’espai i la vida extraterreste, però tractat des d’una òptica poc convencional i molt personal que, a més, oferia diversos nivells de lectura i la crítica més dura vista en falles en els últims anys.

Els llocs comuns són una realitat en qualsevol disciplina o format artístic. Tots parteixen d’un referent previ, al qual s’intenta emular o s’intenta superar. El problema en el món faller, al meu judici, és que quasi sempre s’opta per la primera opció. Emular, repetir, recordar… una fórmula d’èxit o una fórmula que el públic ha assumit com a tal.

Açò ha provocat que, especialment en la secció especial, molts dels temes siguen intercanviables per l’absència, en moltes ocasions, d’una crítica real a la que té igual com caracteritzem. Malgrat les diferències de cal•ligrafia o d’estil, tot sembla estar tallat pel mateix patró i per a satisfer als mateixos gustos. Quasi sempre veiem els mateixos temes. I quasi sempre tractats des de la mateixa perspectiva. El que pot provocar, lamentablement, que les falles de major pressupost siguen, evidentment, un espectacle quan es planten -pels seus volums o per la seua factura tècnica que ens satisfaça pel detall- però no el principal referent creatiu per la consecució d’un model, al meu judici, esgotat.

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s