L’OBRA D’ART FALLERA EN L’ÈPOCA DE LA SEUA REPRODUCTIBILITAT TÈCNICA

M’agradaria dedicar este text als meus companys Víctor Valero, Iván Esbrí i José Francisco Carsí. Sense les nostres converses i reflexions, moltes de les idees de l’article no  haurien madurat. Walter Benjamin va fer la resta.

L’aparició i consolidació del suro blanc, com a principal material per a la construcció de falles, s’ha venut en moltes ocasions com la fi del “refrito”, en desaparèixer el sistema de motles i esculpir-se directament sobre les peces de suro, amb un original creat i cremat sense possibilitat de còpia.

No obstant açò, l’evolució de les tecnologies ha permès la possibilitat de repetir peces amb l’assentat material. Procés que s’ha estès d’una forma evident en els últims anys. La digitalització de maquetes o el modelatge digital –amb programes com el ja popular ZBrush- permeten que aquells vells motles hagen estat substituïts per uns precisos models digitals que poden disseccionar-se, repetir-se o escalar-se en funció del pressupost, idees o del temps disponible. S’ha arribat a establir una reconversió industrial -en paraules de Vicente Almela– de les falles que, mitjançant el calc digital, ha permès una major solvència, una rapidesa en les solucions tècniques, una reducció de la mà d’obra i la creació d’una xarxa de proveïdors de models. En definitiva, s’han aconseguit rendibilitzar els mitjans i els processos amb el conseqüent estalvi, però també s’ha provocat una preocupant homogeneïtzació estètica i del contingut readaptat, en moltes ocasions, amb calçador.

És obvi que les condicions espartanes a les quals molts tallers es veuen sotmesos, han necessitat de tots estos processos que faciliten el treball. Però d’una manera cada vegada més evident s’ha perdut eixa petjada autoral, eixa identificació d’un artista/taller a partir de la seua cal•ligrafia i del desenvolupament d’uns continguts o d’uns altres. Una homogeneïtzació a la qual ha contribuït de manera moltes vegades negativa l’èxit d’un determinat model de falles que -a nivell temàtic, de composició o de plàstica- s’ha imitat ad nauseam. Fins i tot a en la secció especial on –en teoria- les possibilitats econòmiques permeten una major diversitat, quasi totes les falles semblen tallades pel mateix patró. Al que cal afegir, com sempre, la pressió dels premis, de la comissió i de la por del propi artista que, no oblidem, té en les falles el seu mitjà de subsistència.

És evident que, des de la professionalització de l’artista faller, els tallers han comptat amb especialistes de tot tipus. Hem insistit en moltes ocasions en este espai que el treball d’un taller –sobretot en projectes grans- és sempre col•lectiu i està dirigit per un artista-director. Però en etapes anteriors era un treball d’un major pes artesanal que, sense majors pretensions, deixava un major gust autoral i un caràcter més definit. A més, l’ús del “refrito” mitjançant el cartó –per economia de mitjans- no ha d’associar-se de manera necessària a una falta de qualitat o d’interès de la proposta. A banda de l’encant nostàlgic que en alguns poden despertar aquelles falles, la construcció i l’adaptació d’obres a partir de models previs gaudia d’una salut i creativitat notable per a donar eixida a un reduït pressupost que hui resultaria sorprenent. Fins i tot van existir artistes, com els germans Colomina, especialistes a readaptar i fer seues eixes peces creades amb anterioritat. El collage, salvant les distàncies, és un bon exemple en la Història de l’Art de proposta plàstica que parteix d’allò que ja existeix sense perdre el seu potencial creatiu i/o artístic.

I açò mateix es podria dir dels models digitals que en l’actualitat poblen les falles. Però veig un aspecte molt negatiu en este procés. No haver aprofitat, precisament, eixes possibilitats de renovar-se que el nou material oferia. Les falles, en moltes ocasions, han perdut –en termes benjaminians- l’aura, a través d’una reproductibilitat tècnica que té molt de necessitat econòmica però també de procés mecànic i fred. Em dóna la sensació que moltes vegades no es reinterpreta o s’adapta. Si no que es pren, es mutila i es repinta per a oferir un projecte més o menys vistós a una comissió que, no obstant açò, es queixarà de la poca originalitat. Però que, incoherentment i al mateix temps –fet habitual entre els fallers- fugirà amb por de propostes més arriscades i originals.

Parlant de forma clara: facilitar i agilitar els processos ha baixat el llistó i les exigències creatives. I més en un món com el dels fallers, afligit d’una por a la creativitat i d’una falta de criteri esgarrifosa. La proliferació i tràfic de models i dissenys –digitals o no- no és més que un altre símptoma d’un format artístic que, en els projectes grans, mostra un esgotament agònic i un desinterès general per part de molts altres creatius allunyats de les possibilitats que les falles ofereixen. L’existència dels processos de digitalització, en moltes ocasions, deforma línies d’un disseny previ encarregat. Un mateix projecte passa per diverses mans i a diferents nivells. I tampoc s’esgota en si mateix. S’ha perdut la petjada i, moltes vegades, la potència i originalitat d’un disseny encarregat ex profeso a un il•lustrador, acaba deformant-se pel seu transvasament al món digital per unes mans alienes que, al mateix temps, treballen per a altres artistes i/o autors. Fet que comporta una encara major homogeneïtzació del resultat final.

A nivell temàtic, la reproducció de tots estos models i la revisitació constant dels mateixos llocs comuns –el carnestoltes o el circ, una falsa i recreada Belle Époque i els contes infantils, semblen ser una necessitat per a la majoria- fan allunyar-nos al seu torn d’una profunditat crítica i que, en moltes ocasions, els projectes més esperats de la secció especial no siguen una altra cosa que grans curiositats decoratives, excepte algunes excepcions i, per descomptat, el fecund món de les falles infantils.

No es tracta, en cap cas, d’una crítica a la tecnologia. O al fet que els processos siguen digitals i els projectes es plantegen d’una altra manera. Ho dic pels crítics a les pantalles de plasma en l’última edició d’Una Festa Per A Tots. Benvinguts al segle XXI. Una altra cosa és que eixes maquetes digitals hagueren de ser exposades en un altre format d’exhibició. Però eixe ja és un altre debat.

La tecnologia és positiva i permetrà avançar en molts camps. El cas és que no es vol avançar o no s’ha sabut fer, en convertir-se el procés de creació de falles en moltes ocasions en una activitat quasi industrial i de proveïdors, en el qual la professionalització dilueix el potencial artístic, excepte en aquells casos en què s’opta per un creatiu director del projecte i per un artista constructor material. Com hem dit en infinitat d’ocasions, potser eixe siga el futur que salve a les falles del seu estancament.

https://nouparot.files.wordpress.com/2015/10/img_2778.jpg?w=702

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s