FALLES, LLOCS COMUNS I ENDOGÀMIA TEMÀTICA

L’endogàmia artística, un fet més que notable en les actuals falles, ve donada no únicament per tenir quasi sempre com a referents falles anteriors. A nivell temàtic, també existeix una repetició constant, per la facilitat que determinats ítems o contextos “d’època” proporcionen en el moment de traslladar-los al format tridimensional. Continua llegint “FALLES, LLOCS COMUNS I ENDOGÀMIA TEMÀTICA”

“Siempre emerge lo que se sumerge” Maestro Gozalbo 2015 -amb disseny de Ramón Pla i executada pel taller de Manuel Algarra amb Paco López Albert- ha sigut considerada com una de les millors falles de l’any, per haver tret a relluir el més positiu d’un model hegemònic, amb un tema mil voltes revisitat -però desenvolupat amb criteri- i amb un preciosisme en la factura tècnica molt del gust del públic.

No obstant açò, moltes de les anàlisis -l’error de sempre- entren a valorar únicament el remat. Allò que es més visible. Allò que és més gran. I esta falla era igualment interessant pel seu contingut crític, tot polític, que es trobava en les escenes. Amb contundència.

Em sorprèn que la gent elogie una falla sense parar-se a pensar si el contingut era l’adequat, si la concordança amb eixe contingut era real -i no amb crítiques forçades i ficades amb calçador- i si en conjunt la falla era una proposta interessant.

Jo crec que la falla era bona precisament per tot açò. Sense eixe desenvolupament del contingut ajustat però amb crítica, la proposta no hauria deixat de ser una decoració gran i preciosista. Allò que, veritablement, són tantes altres falles que es titllen amb eixe terrorífic vocable: “fallón”.

Per això no entenc com veient una maqueta o pantalla algú pot pronunciar-ho. O és que el contingut vos és igual?

Amb un projecte, l’única cosa que podem dir és “pinta bé” o “més del mateix”.

Han estat moltes les veus crítiques amb l’aparició de diverses pantalles per a presentar projectes en la ja acabada edició 2015 d'”Una festa per a tots”. Com si les maquetes hagueren sigut una tradició immemorial intocable. A totes eixes veus: benvingudes al segle XXI.

És cert que les maquetes són una cosa molt vistosa i fotogènica, però la tecnologia avança. I no té cap sentit gastar-se uns bons diners en una maqueta física per a digitalitzar-la més tard, podent crear el model digital de manera directa. És gastar per gastar, al meu parer.

El “problema” ve perquè el model d’exhibició amb carpa no és per a propostes digitals, sinó físiques. I queda estrany trobar-se les pantalles. Però, al cap i a la fi, és una presentació de projectes i no “les maquetes” com diu la majoria. I cada comissió és lliure de presentar -o no- el que desitge. Amagar o mostrar fins al més mínim detall.

Potser el futur del model estiga en una projecció comuna i de manera seguida, amb la pertinent explicació de l’artista, a través d’un projector o d’una pantalla en un acte públic. O potser, crear una plataforma web en la qual a una hora concreta es puguen consultar els projectes. Ací està el futur, ens agrade o no.

Clar, que el fet de no presentar un projecte físicament restaria una oportunitat més del “pavoneo” -igual que en la recepció de ninots- que tant agrada en les latituds falleres. La foto, l’exhibició pública i la vomitiva omnipresència de les FMV.

És cert que associats a “Una festa per a tots” trobem estands i promocions. Però açò no tindria per què desaparèixer. Una festa del “mig any” amb els esbossos i projeccions és més que viable. Amb falla i tot. Si se vol.

Així que, apreciats i viscosos apocalíptics, no és la fi del món. És simplement una adaptació als temps que corren.

Ah! I recordar que el veritablement important és el que es plantarà al març. Per si a algú se li havia oblidat.

L’OBRA D’ART FALLERA EN L’ÈPOCA DE LA SEUA REPRODUCTIBILITAT TÈCNICA

M’agradaria dedicar este text als meus companys Víctor Valero, Iván Esbrí i José Francisco Carsí. Sense les nostres converses i reflexions, moltes de les idees de l’article no  haurien madurat. Walter Benjamin va fer la resta.

L’aparició i consolidació del suro blanc, com a principal material per a la construcció de falles, s’ha venut en moltes ocasions com la fi del “refrito”, en desaparèixer el sistema de motles i esculpir-se directament sobre les peces de suro, amb un original creat i cremat sense possibilitat de còpia. Continua llegint “L’OBRA D’ART FALLERA EN L’ÈPOCA DE LA SEUA REPRODUCTIBILITAT TÈCNICA”

CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (II)

La cal•ligrafia de Ceballos i Sanabria ja és una marca recognoscible. El seu tractament d’icones populars com Audrey Hepburn –que parteixen, al seu torn, de reinterpretacions prèvies com la d’Antonio de Felipe– passen sempre per un filtre aparentment naïf i de resultat deliciós, a partir de la pauta que marca el dibuix de Sanabria que, sense cercar-ho, ha donat amb una fórmula que funciona: lluminosa, positiva i tipificada amb les grans boques i el somriure perenne. Sense estridències i amb un color potent i una contenció major de la que se’ls sol atribuir. Continua llegint “CEBALLOS I SANABRIA, EL SOMRIURE DE LES FALLES (II)”