EXTRA “EKKLESSÍAM” NULLA SALUS

Ekklesía (Nou Campanar 2015) no ha sigut el primer projecte –ni, evidentment, la primera comissió- que s’ha aventurat a trencar sense concessions amb el model hegemònic. Tant a nivell de concepte com d’estètica. De fet, una de les principals crítiques serioses -al marge de l’absurda bilis que a alguns els brolla com un simple reflex dels seus propis complexos intel•lectuals- va ser la d’apuntar que Nou Campanar 2015 naixia del no-res, que era una comissió que abans havia lluitat per un tipus de falles diametralment oposat, que no tenia trajectòria en l’apartat “experimental” i que la seua potència i el seu estudiat impacte mediàtic aombraven a altres comissions més humils que porten anys lluitant per ampliar l’espectre en la manera d’entendre i de fer falles.

No obstant açò, la meua opinió és la contrària. I el projecte és igualment vàlid al marge de la mesquinesa o indiferència del mecenes. Portar a especial -amb tot el que la “marca” especial suposa- tal nivell de ruptura, ha posat l’accent sobre la necessitat absoluta que el model actual de falles ha de replantejar-se. Seguir lluitant per dotar a la ciutat d’unes falles que associem a la bambolla de la bonança econòmica és completament inútil. En segon lloc, el projecte no naix de Nou Campanar, encara que fóra esta la comissió que va cedir el seu espai perquè les ments creatives de Miguel Arraiz i David Moreno dugueren a terme semblant odissea en forma de tubs i de rajoles. És precisament la creativitat d’esta parella artística –amb notables resultats en anteriors projectes- la que va aprofitar la marca creada per Nou Campanar en els anys anteriors per a revertir-la de manera completa.

Aprofitar eixa notorietat, eixa falsa idea de “el que una falla ha de ser”, per a riure’s en la cara de tots. Malgrat els problemes tècnics, passarà a la història precisament per aprofitar el potent nom de la comissió associada al mastodont, al tot ha de ser gran, a les falles de la València en el mapa. Ironitzar sobre un mateix, encara que siguen dos artistes aliens a la comissió els que ho facen, és molt sa. Especialment en una societat poc amant de la ironia i en què qualsevol gir còmic se sent més com una amenaça que com un símptoma d’intel•ligència. Esta falla també pretenia establir un joc de comunicació al voltant del propi projecte, que generara un debat sobre com el relat de les falles es construeix sobre si mateix i de forma interessada. Ekklesía, per tot açò, negava els valors pels quals una falla sol ser apreciada com a vàlida: acabats tècnics, volum, naturalisme o caricatura…

Les falles han jugat sempre amb la potència de la seua imatge externa, on la falsedat i el parany constructiu –com el ferro- s’oculten al visitant. Únicament els motius ornamentals semblen ser la part més important. Ekklesía invertia, precisament, eixe procés d’ocultació constructiva. La imatge exterior de l’estructura era compacta i simple, i fins i tot pintada com si fóra metall. Una sala hipòstila en què les columnes ocultaven l’interior i no deixaven veure més enllà a tots aquells que es deixen portar per la impressió externa i no pel contingut. I l’estructura externa va ser, evidentment, el focus de les crítiques. Quan la falsedat constructiva de moltes altres falles passa desapercebuda per romandre, precisament, oculta. Només qui es va atrevir a creuar eixa barrera, eixe prejudici, va ser capaç de descobrir la crítica i d’eixir amb una visió transformada en reconèixer quin era el propòsit final de la falla. Però, per a molts, segueix sent perillós vore l’interior.

Per tot açò, no entenc Ekklesía com un joc intel•lectual, o pitjor, com una pedanteria. Molt menys com un frau, com si pensen els peresosos mentals que encara es creuen amb la potestat d’indicar què és una falla i què no ho és. Ekklesía no pretenia donar lliçons ni crear un model de falles que ara tots han de seguir. Seria absurd pensar que totes les falles en el futur ha de ser una estructura com la que vam vore a Campanar. Ningú ho pretén. A més de repetitiu, seria inútil. Perquè seria reiterar un model codificat i seriat. I açò ja ho tenim en la majoria de falles actuals. Ekklesía només pot haver-hi una.

El tancament creatiu que asfixia a la nostra societat en general, i a la comunitat fallera en particular, ja estava predisposat a la desqualificació i al prejudici, sense parar-se a pensar què és el que podia oferir. Per això teniem la frase de Maquiavel que acompanyava a la peça que es va portar a l’exposició. No sé fins a quin punt es va saber gestionar eixa absurda fúria. Però els autors comptaven amb ella. I no va fer més que posar de manifest el pitjor dels temors: la falta de visió i la llosa dels convencionalismes que es posa en peus de guerra a la mínima i que, abans de digerir qualsevol proposta, l’ataca sense cap argument. Només des de l’odi i des d’eixa posició tan nefasta i tan reaccionària anomenada “la por al canvi”.

És necessari veure altres propostes que cerquen el seu públic i, el més important, el seu espai. La novetat no suposa necessàriament la supressió d’allò que ja existeix. Però és bo i sa que sorgisca, sobretot, per tal de reavivar un model esgotat i una expressió artística a través de les falles que en molts aspectes està estancada. Però sempre ha sigut més còmode seguir movent-se en un espai agònic però còmode i conegut que donar el salt cap a noves propostes.

Nou Campanar marca, sens dubte, un punt d’inflexió al que encara li falta temps per a ser valorat amb justícia. I no solament com a exercici d’ironia, o allò tan manit de “provocar”. El contingut era potent i estava lluny de ser un simple i atractiu exercici constructiu. El tema de l’ekklesía a Grècia ja està explicat: l’assemblea que condemnava a l’ostracisme al polític indesitjat. Es va reconstruir –amb un altre llenguatge- eixa assemblea, eixe espai de reunió –cal recordar totes les activitats que van tenir lloc allí els dies de falles- i de decisió que, en el cas particular dels valencians, es va perdre fa 24 anys i esperem que es tornara a recuperar diumenge passat. Que l’espai públic i de decisió, del que també formen part les Falles, no siga un fet tancat i intransitable. Ekklesía, per tot açò, deixava transitar per l’interior al visitant, gaudint no solament del component estètic de l’estructura –i d’una fotogenia impagable-, també d’eixa participació a través de la mordacitat expressada en twitter que reflectia els motius pels quals València necessita una regeneració. Com també la necessiten les falles.

I, finalment, el recurs del mosaic Nolla, que va permetre dur a terme una falla participativa –no era eixe el suposat origen de la festa?- a través d’un projecte solidari, reivindicar un patrimoni cultural[1] oblidat pel poder i, d’altra banda –almenys al meu judici- rematar la ironia. Rita Barberá Nolla és descendent directa de qui va projectar el palauet del que es va extraure el mosaic. Si la funció de l’ekklesía era desfer-se del polític tirà i indesitjat, el missatge crec que està prou clar.

És cert que la falla tècnicament no va aguantar. La pluja va provocar que tota l’estructura caiguera la vesprada del 19 de març. La recerca sobre el material i l’estructura va ser profunda i l’única prova real només es va donar en el seu propi assemblatge en el carrer. Però el material no estava preparat per a aguantar ni la humitat i molt menys l’aigua. Molts van emprar l’argument que no era una falla perquè no va aguantar. És tan imbècil esta demagògia que no pense ni rebatre-la. El que sí que és cert és que la seua imperfecció tècnica no anul•la, en cap cas, la validesa del projecte. Ni el seu contingut. Ni la seua intenció. Perquè és una conceptualització tan sòlida que és capaç de sobreviure a la seua simple existència material. Quasi cap altra falla pot afirmar el mateix. La seua caiguda no deixa de ser una altra ironia respecte a la caiguda d’un règim polític i corrupte que era, precisament, allò criticat a l’interior. La seua potent imatge a través de la fotografia la situarà -i en molts casos intencionadament- com la icona en les falles previa al canvi i previa a la transició que ara iniciem. O que hauríem d’iniciar.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/05/MG_8221-2.jpg
Ekklesía, Nou Campanar 2015, de Miguel Arraiz i David Moreno (fotografia de Noel Arraiz reproduïda amb permís de l’autor i dels artistes).

________________________________________
[1] La presència del mosaic de Nolla era, sobretot, una crítica a com deixem morir el nostre patrimoni, substituint-ho per qualsevol aventura creativa “a la moda”. No obstant açò, qualsevol innovació es nodreix sempre del que considerem tradició. Sense el saber i l’experiència acumulada, res del que hui fem seria possible. No hi ha lloc per a rebutjar el passat, però tampoc per a témer a la innovació. Tots dos plantejaments han de complementar-se. Ekklesía, amb la seua aparent ruptura formal, tenia en concepte molta més relació amb l’origen de les falles –materials simples i crítica- que molts dels projectes s’erigeixen com a falla modèlica.

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s