ANOTACIONS PER A UNA TEORIA DE L’ART DE LES FALLES

Al marge de la definició del concepte “falla”, l’estudi d’este format es veu llastrat per la falta d’un marc teòric i metodològic que permeta la seua anàlisi des dels principis dels estudis visuals, sense oblidar la seua vinculació amb una manifestació popular, encara que “estetiçada” i des d’una perspectiva realment multidisciplinària i no anecdòtica. La majoria d’estudis se centren en qüestions cal·ligràfiques -quasi des d’un formalisme estricte i de poca profunditat- i en unes definicions d’“estil” més preocupades per establir patrons i influències d’artistes previs que per crear vincles amb altres moviments artístics o expressions visuals que no han sigut estranyes als creatius fallers. Un clar exemple és el llenguatge publicitari i els seus recursos que, de manera més o menys conscient, van lligats al llenguatge del format faller, que necessita captar i atraure a una massa ofegada davant l’estímul sensorial propi dels dies grans de març.

De la mateixa manera, traçar una evolució basada en l’estil i en el formalisme en termes wölfflians és del tot inútil. El formalisme és una metodologia obsoleta en l’anàlisi de l’art i no permet una contextualització apropiada de la raó de ser d’una manifestació visual. A més, intentar traçar una evolució ideal de l’art faller en termes de fase experimental o de gènesi – fase clàssica – fase de refinament – fase barroca, atenent únicament a valors estilístics i a les nocions de progrés i decadència, és una completa fal·làcia:

L’evolució de l’art de les falles no és lineal ni progressiva. Dit en paraules senzilles, falles dels anys 60 resulten més transgressores que moltes de les actuals.

L’única possibilitat d’establir una correcta periodització d’un moviment artístic –i les falles no ho són, són un format però no un corrent artístic- es dóna quan este moviment o etapa està finalitzada i s’analitza de manera retrospectiva i des d’un plantejament sense prejudicis. Fet que, en cap cas, trobem a les falles.

– No podem imposar conceptualitzacions ni metodologies de disciplines acadèmiques a un format artístic que, de manera humil i lúdica, va nàixer sense pretensions i allunyat en els seus inicis de l’academicisme o “art oficial” del període i de les emergents avantguardes en el canvi dels segles XIX-XX.

Eixe ha sigut el gran error en moltes de les anàlisis: tractar d’encotillar un format amb vida i característiques pròpies en una noció d’art i transformació basades en principis de disciplines alienes. Les falles necessiten d’una genealogia i metodologia pròpies que, sense deixar de costat les influències més o menys puntuals de determinats desenvolupaments artístics globals, els permeta ser valorades per elles mateixes i no en funció de la seua proximitat, en els termes que siga, a altres disciplines, formats o moviments considerats com a “gran art”.

Són els estudis visuals els que permeten una anàlisi multidisciplinària que no es base en exclusiva en un delit estètic i la complexa noció de gust, sinó que atenga a les vertaderes raons d’un format viu, dependent de factors tan crucials com l’econòmic o l’ideològic i que s’erigeix com un transmissor de valors per a establir-se també com un filtre i recreació de determinats valors identitaris.

Per tot açò, i davant l’absència d’una etapa que puguem definir com a clàssica o de referència en un format en constant evolució, no és possible parlar en cap cas de cànon o d’ortodòxia en l’art faller. Quasi en cada dècada des que tenim fonts fidedignes, anem a trobar un model hegemònic però no canònic, perquè no enllaça amb el model hegemònic d’una cronologia anterior. De la mateixa manera, si no podem parlar d’un cànon o model ortodox que s’expressa com a “autèntica falla”, “falla clàssica” o “falla de tota la vida”; tampoc no podem parlar d’avantguarda. L’avantguarda només és possible si existeix una ortodòxia artística, conceptualitzada, establida, defensada i teoritzada. Amb un art tan inestable i permeable, no existeix l’ortodòxia. Sense un model clàssic[1] assentat com a cànon en el món de les falles, les etiquetes d’avantguardista, alternatiu o experimental em semblen cada vegada menys pràctiques o interessants. Les etiquetes, no les obres. I molt menys si, sense cap coneixement, s’analitzen o es qüestionen determinats projectes amb termes tals com “modernista”, “barroc”, “realista”, “naturalista”… en emprar terminologia d’altres llenguatges concrets i aliens; i fer-ho, a més, de forma aleatòria i amb nul criteri. Abandonem, per fi, la dicotomia absurda de falla clàssica-barroca/falla innovadora-avantguardista.

Per totes estes raons, propose una terminologia diferent que siga compatible amb l’absència d’un cànon acadèmic per tot el que s’ha exposat, però que atenga a l’existència d’un model majoritari no reglat que compta amb uns motius o amb una caracterització que el judici general assumeix com a falla modèlica. Els termes proposats són:

“Model hegemònic” o “falla hegemònica”. Model de falla majoritari però no únic ni canònic, que aposta per una estructura ascendent i el contingut de la qual es desenvolupa segons el model de “tema i variacions” des del remat a les escenes, independentment del seu desenvolupament plàstic o estètic, però sense trencar l’estructura i amb la premissa d’un contingut i desenvolupament expressats a través de la figuració.

“Falla resposta al model hegemònic”, falles minoritàries en nombre que s’estableixen per oposició al model acceptat per la majoria, que suposen en molts casos la ruptura estructural generalitzada –encara que si estudiem les falles de finals del XIX i principis del XX existia molta més varietat estructural al marge de la piramidal- i que, de manera conscient, obrin la porta a la influència d’altres llenguatges plàstics i conceptuals, més en la línia de la creació contemporània global –el que no és necessàriament positiu- i amb una tendència a l’abstracció, assumint el disseny com a part fonamental de la gènesi creativa. Disseny que tampoc ha de ser extrany al model hegemònic.

Estos models no actuen com a compartiments estancs i la seua fluctuació és allò que ha permès a les falles una evolució latent i una major atracció de públic en principi allunyat del context festiu o valencià. Cap dels models és superior a l’altre i la cohabitació -i, sobretot, el respecte a la varietat- haurien de prevaldre per aplegar a una veritable valorització de l’art en les falles.

No obstant açò, i al meu judici, l’autèntica i necessària evolució global del format no passa únicament per la “falla resposta al model hegemònic” -que no deixa ser un plantejament per oposició, sinó per la ruptura, des de dins, del format hegemònic però no canònic. És a dir, aprofitar la configuració estructural i de concepte generalitzada per a fer-ne un pas més enllà. Estirar el model però sense trencar-ho, perquè el costum ho ha convertit en majoritari i recognoscible. Un futur versemblant, perquè ja ho hem viscut, i es produeix amb la unió d’un bon disseny d’autor amb el treball d’un taller constructor.

Però res serà possible sense la llibertat artística.

 

 

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/18032010-IMG_21971.jpg
“Batalla de Colors”, Disseny i guió de Carlos Corredera – Taller de Vicente Martínez Aparici, Falla Avinguda de la Malvarrosa 2010 (fotografia cedida per J. F. Carsí)


[1] I com a exemple propose un símil cinematogràfic. A determinades propostes en les primeres dècades del segle passat se’ls considera cinema avantguardista. No obstant açò, el model del cinema clàssic, o el que Noël Burch va denominar com Manera de Representació Institucional (MRI), no havia sigut configurat íntegrament ni s’havia convertit en la fèrria disciplina artística derivada del sistema d’estudis. Per tot açò, el caràcter experimental de determinades propostes no ho és tant, al no existir un model totèmic i oficial al qual s’enfronta.

Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s