LA FALLA MÉS FALLA

En moltes ocasions, les falles que erigides com una contestació estètica i conceptual al model hegemònic, tenen més punts en comú amb l’origen i el ritual de la festa que aquelles altres que, erròniament, són considerades com l’“única i autèntica falla”. Com ha indicat Jesús Peris Llorca en més d’una ocasió, en la actualitat la major revolució en les falles és la de tornar a l’origen.

De manera involuntària, la rebel·lia de molts d’estos projectes es converteix en una transgressió-regressió, en apostar per uns principis que, revestits de modernitat, enllacen al mateix temps amb la sacrosanta “tradició”. Noció cada vegada més absent en la falla convencional, curiosament. Però, i ja ho vam parlar en una ocasió, el retorn massiu i intencionat a un model de falla primigènia és impossible, pel desenvolupament posterior que la festa ha tingut i, en termes merament econòmics, ja és des de fa temps un treball remunerat. Encara que acceptem –i fins i tot venerem- propostes en les quals és la comissió l’encarregada d’elaborar l’obra destinada al foc, la seua extensió ofegaria altres possibilitats artístiques. En un format, a més, que té molt més que aportar. Una hipotètic i generalitzat retorn al suposat origen implicaria una involució en una latent –encara que moltes vegades estancada- voluntat artística.

No obstant açò, comissions que han encarregat els seus projectes a professionals en una línia allunyada de la convencional, suposen un pas interessant en l’aspecte estètic i, al mateix temps, han aconseguit ser més respectuosos amb alguns valors més propis de la suposada tradició que les “falles canòniques”: el veïnatge, la participació, la interacció i la sostenibilitat. Un dels millors exemples de projectes que enfrontant-se a la línia hegemònica han connectat amb certa tradició, ho tenim en la comissió de Castielfabib – Marquès de sant Joan.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7626.jpg
“Somnis de pes”, Nituniyo, Falla infantil Castielfabib – Marquès de sant Joan 2015 (detall)

Al marge del notori interès artístic d’estes obres en atraure a un públic alié al circuit habitual, han aconseguit fomentar la participació en la construcció de l’obra a través de tallers –ja se sap, participar és conèixer, i conèixer és respectar- i a través de propostes que no han desprofessionalitzat la construcció de les falles, en ser creatius i arquitectes de formació diferent a la d’un taller gremial els encarregats d’aportar un concepte global i coherent que s’estén a crítica i llibret. La coherència de l’espontaneïtat lligada a les falles primigènies –si és possible definir en realitat què és açò- es renova hui a través del disseny. En cap cas es tracta d’afirmar que les falles lligades al model hegemònic no siguen coherents artísticament per norma. Però, si ho són, ho són únicament amb elles mateixes i no per la manera en què s’“ofereixen” a la ciutat. Les terribles tanques, distàncies, saturació sensitiva, contaminació visual al voltant…

De la mateixa manera, els que es creuen pontífexs de la veritat absoluta fallera no han sabut veure que, també a nivell material, les falles fora del model hegemònic són “més falla”. Si parlem de tradició estricta a nivell material, són únicament les falles com els projectes de Castielfabib, les que no necessiten materials excessivament processats a nivell tecnològic, en ser el paper, el cartó i la fusta quasi els únics components. Materials fàcils de treballar i combustibles, que és la fi última de la falla. I, fins on jo sé, el ferro no es crema. I fent demagògia, el suro blanc crec que a la fi del segle XVIII encara no s’havia inventat.

Igualment, en estes falles el contingut crític i reivindicatiu sol ser el punt de partida i no a l’inrevés, com succeeix en moltes altres ocasions: es té una imatge –més o menys atractiva i intencionada- i el contingut se li adjudica a posteriori. O directament, el contingut és blanc o pràcticament nul. I diuen els experts que la crítica és la raó de ser d’una falla i no la bonicor aparent.

Al marge queda, és clar, el tema de si la cremà és més estètica o sostenible. En tot cas, com ja ha assenyalat Antoni Colomina, qualsevol combustió és nociva per al medi ambient i, al marge de la preferència que molts senten pel fum blanc i el foc lent, la vertadera sostenibilitat passa per l’estalvi d’energia i la simplificació dels processos en la construcció, més que en la toxicitat o no del material

Les falles han evolucionat materialment, fet necessari i consubstancial a qualsevol creació. Una falla, evidentment, no deixà de ser falla pel seu pas de la cera al cartó i del cartó al suro. De la mateixa manera, la creació digital no deixa de ser dibuix o il·lustració. Si no seguiríem escrivint i creant amb cisell. Igualment, i com hem insistit i insistirem en el blog, no es tracta de substituir un model hegemònic per un altre. Seria caure en el mateix error i en la mateixa estupidesa impositiva. Substituir una caspa per una altra casta. En la varietat està el gust. I en les falles és més necessària que mai. I ací tenim la riquesa en el món de les falles infantils, realitzades en suro i on l’estètica i el contingut no tenen a veure amb els orígens –ni falta que fa-, però han sabut transformar el model-tòtem des de dins i no per oposició.

Evidentment, si una falla s’allunya d’algun aspecte que lliguem a la tradició no la desprestigia. La tradició, en ocasions, no és més que una forma d’obsessió. Una vegada més els els cau el dogma als desargumentats justiciers que vociferen per la defensa d’un “classicisme faller” –la falla: una, grande y libre-, en renegar de la diversitat mitjançant la construcció de crítiques basades en “eixa falla no s’entén”, “eixos projectes no han existit abans”, “no forma part de la tradició”… quan, en moltes ocasions, l’evolució ulterior de les falles convencionals que defensen han abandonat qualsevol símptoma de tradició. En què quedem? Repetisc la frase del gran Woody Allen: “la tradició és la il·lusió de permanència”.

Però si l’argument definitiu de tots aquells que pontifiquen és el del respecte a la tradició –però sense que ningú definisca què és-, crec que han caigut en el bàndol equivocat.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7620.jpg
“Flor sense arrels”, Senyor Mixuro, Falla Castielfabib – Marquès de sant Joan 2015
Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s