ALTRES FORMES D’ANALITZAR UNA FALLA (II)

El contingut de les escenes d’Altres formes de vida, altres formes de ser mostraven una subtilitat i d’una profunditat admirables. A nivell temàtic, les escenes de Na Jordana 2015 es dividien en dos blocs, un de polític (l’escena de les màscares, l’emigració, el glory hole i les altres formes d’estat) i un altre sobre els drets, la sexualitat i la diversitat (el matrimoni transsexual i la completa escena de l’arbre genial i lògic). A més de l’homenatge a Stanley Kubrick i a Alfredo Ruiz.

L’escena El meu arbre genial-i-lògic familiar. Altres tipus de família, el mateix amor, era un manifest visual en defensa de la diversitat familiar, afectiva i sexual. I un toc d’atenció a les ments tancades que només accepten com a vàlid un únic tipus de família formada per un matrimoni heterosexual i la seua descendència. Existeixen molts altres tipus de família. I cap d’elles tan variada com la descrita per la protagonista de l’escena en explicar-nos la seua història: Marília, una transsexual de 18 anys que, després d’una gran lluita, ha aconseguit operar-se. I no solament açò, sinó que ha pogut ser reconeguda legalment com a dona. Amb el pintallavis en la má –símbol tòpic de la feminitat- mostra orgullosa el seu nou DNI que respecta la seua identitat. Física i psicològica. Una Llei d’identitat de gènere que li permet trencar amb el seu anterior DNI, símbol d’una identitat social en la qual no es reconeixia amb un interrogant en lloc d’una foto. Situació que en molts països encara no és possible.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7778.jpg

El pare de família té una discapacitat física que no li ha impedit ser un esportista d’elit. Esperit de superació i de lluita de ciutadans que no són de segona, encara que l’actual govern així ho pense, amb retallades i intents de condemnar a estes persones a l’oblit. I ben clar apareixia al cartell en contra de les retallades a les persones amb alguna discapacitat. La mare de família estava en una altra escena, Altres formes d’estat: una doctora sense fronteres que pretén canviar el món.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6611.jpg

Els ninots de l’àvia i del futur avi xinés mostraven una referència sexual explícita amb l’enorme fal·lus del jove que travessa la pantalla de l’ordinador de l’àvia. Ens parlava de l’actual manera d’establir relacions personals i sexuals gràcies a internet –mitjà contra el qual cada vegada se senten menys prejudicis- i que pot unir a gent de tot el món i de molt diversa condició. Com el futur matrimoni intergeneracional i interracial de l’escena. Internet, amb tots els seus defectes, també ha globalitzat les relacions. La paraula xinesa en la samarreta del futur avi era, simplement, amor.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6919.jpg

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6623.jpg

L’avi vegà apareixia com una altra mostra de les famílies alternatives, que aposten per un tipus d’alimentació i manera de vida específica i per un respecte a la naturalesa i als animals que se sumen a la família humana, deixant de costat l’especisme que impera en la nostra societat.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7345.jpg

La variada família es tancava amb la tia i la seua parella -una altra dona- que aspira a ser presidenta del govern. Ambdues han adoptat un xiquet africà. La diversitat sexual, novament, exposada de manera apologètica a través d’una normalitat i acceptació que ja volguérem en el món real.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6620.jpg

Evidentment, esta era l’escena més positiva –al marge d’algunes ironies- i esperançadora en tota la falla. Recordem l’haiku: Pelatges múltiples / llars plurals sangs variades / famílies nostres. Tota unió que crea un vincle i genera amor és una família. Tot el món és benvingut. Tal i com ens indicava l’estora.

No obstant açò, que es respecte als transsexuals i la seua lluita per la identitat reconeguda, que les persones amb discapacitats siguen recolzades, que els matrimonis amb edats i nacionalitats diferents siguen ben vistos, que els animals no siguen només mercaderia per al nostre profit, o que per fi tothom accepte i entenga que dos homes o dos dones també són matrimoni i són família… està, per desgràcia, molt lluny de ser la realitat en una societat que, en molts casos, encara veu a homosexuals i transsexuals, vegans, discapacitats, ancians actius… com una anomalia social. Quan la normalitat passa, precisament, per l’acceptació. Cal acceptar la diversitat pròxima, no és necessari cercar-la en l’espai exterior. Entenguem primer al que tenim al costat. I el text explicatiu principal de la falla en l’entrada frontal ho deia clar:

“Podem concebre la multitud de formes de vida que ens esperen a l’espai? Com podriem, si encara no hem estat capaços d’acceptar la ja enorme varietat de formes de vida que ací a la terra ens acompanyen? Ni tan sols, la variadíssima condició humana… Altres formes de vida i de ser són possibles… i belles… i necessàries…”

Esta escena, a més de jugar amb les formes que associem a Corredera –línies onduloses en el cabell i la barba, caràcter angulós, etc- construïa un espai volàtil i minimalista en el qual s’enllaçaven unes lletres formant la paraula família. La presència d’este tipus de lletres ha sigut també una constant en la seua obra i apareixia novament als peus del ministre de la mentida amb la paraula Life (vida).

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7777.jpg

La següent escena no es pot deslligar de l’anterior[1]: Altres formes de matrimoni, matrimoni igualment. Amb el text Matrimoni: home + dona, Corredera es burlava, amb el seu propi lema, de tots aquells que defensen que el matrimoni és únicament la unió entre heterosexuals, en deixar-se portar per un estúpid prejudici ideològic i/o religiós. En este cas, efectivament, veiem a un home i a una dona, nus i units. Però tots dos són transsexuals. I no deixa de ser una parella. I no deixa de ser un matrimoni. I no deixa de ser amor. Es presenten, a més, a manera d’Adam i Eva entre els arbres d’un nou i possible Edem. Tot davant l’atenta mirada del Déu desolat i perdut en l’univers i que ja vam analitzar. I l’haiku: amor que encreua / existències diverses / un més un, un.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6632.jpg

L’escena de les màscares era Altres formes de governar? Acompanyada de l’haiku de Català jocs de carasses / il·legítima dansa / i calla el poble?, resultava interessant no solament per un contingut crític duríssim, també per la seua concepció espacial. L’absència de grans volums hauria provocat que una escena adossada a la base de la falla deixara un espai important de la plaça completament buit en la seua part posterior. El joc de presentar les màscares en eixa posició longitudinal era vàlid per al contingut crític –per representar la continuïtat d’un sistema polític- però també per a jugar amb l’espai disponible. Tenint en compte, a més, el limitat pressupost dins de la secció especial.

Damunt del tron –símbol del poder autoritari- apareixia el dictador Francisco Franco mimetitzat amb l’àguila de sant Joan de l’escut del seu propi règim. Es podia veure el nimb blanc darrere del cap de Franco, tal com llueix l’àguila de l’escut preconstitucional. Els colors blanc i negre no feien referència únicament a la imatge “en blanc i negre” que tenim de Franco: el franquisme va ser un dels períodes més grisos de la nostra història. Franco –o millor dit, el seu règim representat per l’escut i la seua oligarquia- ha sigut emmascarat per la monarquia parlamentària vestida de democràcia. No podem oblidar que l’anterior cap de l’estat, Juan Carlos I, ho va ser per decisió del dictador. Un gir gatopardià, que canvie tot perquè no canvie res. El blanc de les màscares no era casual: l’aparent bondat d’un sistema, el derivat de la constitució de 1978 i cada vegada més criticat com “el mite de la transició”, que encobreix o que segueix sent controlat pels poders fàctics del règim anterior. Un canvi de carassa en tota regla.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6936.jpg

A la màscara de Juan Carlos I, “responsable” de la nostra democràcia, li seguia el reguitzell de tots els presidents constitucionals fins a Mariano Rajoy i l’actual cap de l’estat Felipe VI. El costum de caricaturitzar polítics és molt comú en les falles, amb un pes crític més o menys notable. No obstant açò, Corredera no va fer ús d’una caricatura o d’una deformació. Ens els mostrava amb els trets mínims, els necessaris per a reconèixer-los (llavis prominents, celles, bigot, ulleres… i els anys de la seua arribada a La Moncloa). Quasi com a avatars sense personalitat, que no han sigut més que un instrument que ha suposat la continuïtat –recordem la posició longitudinal- d’una manera d’entendre el poder i la política. Un sistema bipartidista que, de manera superficial, ha pogut anar canviant lleis al llarg del seu recorregut, però quasi sempre en qüestions de “cosmètica democràtica” i que mai afectaven a les arrels d’un sistema polític instaurat des de diverses dècades arrere. Petits canvis superficials –llavis prominents, celles, bigot, ulleres- però el mateix rerefons: polítics sense veu ni vot, blancs i sense personalitat, màscares i titelles d’un sistema encara en blanc i negre. L’última baula de la cadena fins hui, el rei Felipe VI, apareix com a continuador de la mateixa història, encara que amb imatge de joventut i suposada renovació.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7769.jpg

Enfront d’ell, un estrany ésser de color morat amb la careta del moviment Anonymous –extreta al seu torn del còmic V de vendetta– plantant cara a la injustícia del sistema amb un punyal en la mà. La massa anònima que, adonant-se de la mentida, s’alça i s’enfronta a eixa manera d’entendre el poder i la política, a la calor dels moviments sorgits en el 15M. Moviments que, estiguem o no d’acord, han fossilitzat en el partit polític Podemos, que d’una manera massiva ha arreplegat les esperances d’un canvi radical, una punyalada a tot allò que les màscares blanques representen. Efectivament, el que ha posat cos i cara a la careta anònima és Pablo Iglesias. La “coleta” del ninot li delatava. A més, se sustentava sobre un cercle igual al logo de Podemos i estava pintat del mateix color del partit, el morat. Morat que també és el color republicà espanyol.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7768.jpg

La següent escena, Formes roïnes en el poder, era genial. Pel joc espacial i per participar de l’engany en la primera impressió de l’espectador. El glory hole (forat gloriós) és una pràctica sexual en què dos desconeguts practiquen sexe oral de forma anònima a través d’un forat. En este cas, els que gaudeixen del servei són tres éssers anònims i repetits –el braç executor del poder que no té cara però que és igualment efectiu- amb els rètols de poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. Una separació de poders aparent. Però els tres poders estan entrant pels mateixos forats del pobre ciutadà que es trobava a l’altre costat. Un poder abusiu que ens sotmet. El ciutadà, amb la irònica samarreta amb el càntic Yo soy español, español español, està agenollat per a practicar una fel·lació. I el que per a molts és un acte plaent sense que la posició agenollada supose una deshonra, en este cas es torna deningrant. El gest forçat –com en una detenció policial- de les mans en el bescoll, converteix un plaer sexual en una submissió, en una retenció, en una esclavitud davant el poder. Corredera va torçar novament les nostres expectatives com a espectadors i, en lloc de trobar tres penis, trobàvem tres pistoles. Un poder que ens mata amb els seus desnonaments, retallades, lleis mordassa… Tremend. I ací està una altra vegada l’haiku: tres forats negres / un antull de dominis / abús palmari.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7373.jpg

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6949.jpg

Estèticament, a més, vaig veure un clar homenatge i record a l’obra d’Alfredo Ruiz, al marge de l’escena específica que analitzarem al final. Les falles de Ruiz, a partir dels noranta, han mostrat una crítica dura i sense concessions. Les seues falles oferien figures seriades com a forma anònima i abusiva del poder, i també com la massa anònima i informe que, com l’espanyol del glory hole, “engoleix” amb tot. A més, el roig intens, un dels “fetitxes” de Corredera, també ho és d’Alfredo Ruiz.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6597.jpg

Entre ambdues escenes, el ninot de l’exposició A la cerca d’una altra forma de vida millor. La crisi i l’èxode de molts joves cap a l’estranger, especialment cap al nord d’Europa amb l’haiku: fred lluny de casa / coratjosa acollida / l’ànima és calfa. La figura a manera d’extraterrestre de la part superior, purament correderiana i que incloïa el logo d’ACNUR, acollia a l’emigrat que, disparat, ix del seu lloc d’origen. Un llarg viatge, com el dels astronautes.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_7366.jpg

L’última escena de caràcter polític era Altres formes d’estat, de nou fent referència al mapa polític derivat de la constitució de 1978. D’una càmera criogènica -o potser un taüt?- s’alçava una moribunda constitució –i un sistema- els degotadors de la qual –i seguint la fina ironia de Corredera, no sabem si el contingut d’estos degotadors és el que la manté amb vida o el que l’està matant- eren la privatització, el balafiament i la corrupció. Un estat podrit que només pot mantenir-se amb més verí. Duríssim. En la seua ajuda, arribava la doctora que s’havia escapat de l’anterior escena de la família i que intentava mantenir les seues constants vitals. Potser hi haja alguna esperança. I l’haiku: minsa esperança / mantenir o fer canvi? / pensa-t’ho poble!

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6600.jpg

D’altra banda, este sistema es veia assetjat per un soldat espacial, d’aspecte poc amigable. Darrere de la seua capa es deixava veure una estrela, present també en la bandera independentista catalana i en altres ensenyes de caràcter revolucionari: el referèndum i la intenció del govern català, un dels principals enfrontaments en l’estat espanyol des de 1978. Les altres formes d’estat –independència, estat federal, república- s’haurien de consensuar entre totes les parts, i no com un assalt mutu a mà armada, davant una constitució-sistema que prefereix viure enganxada a la privatització, balafiament i corrupció, mirant cap a un altre costat sense voler resoldre res.

Finalment i a un costat, trobàvem l’escena Altres formes de crear (“fusió-homenatge espacial” a dos grans autors). Un monòlit que homenatjava, alhora, al geni del cinema Stanley Kubrick i el seu món de ciència-ficció i a l’artista Alfredo Ruiz. Tots dos revolucionaris en els seus respectius camps: el cinema i les falles. Corredera reproduïa el monòlit de 2001: Odissea de l’espai de Kubrick i ho fusionava, en roig, amb l’obra d’Alfredo Ruiz. Aspecte monolític i color que associem també a les seues falles. Cal recordar –i Corredera mai és casual- que tant les propostes de Kubrick en el cinema com les de Ruiz en falles, han sigut titllades amb infinitat d’apel·latius negatius per trencar amb el model hegemònic. S’ha protestat contra la seua obra, però moltes vegades sense arguments. És a dir, des de la ignorància. La mateixa ignorància dels micos de l’escena inicial de la pel·lícula de Kubrick. I novament l’haiku ens dóna la clau d’eixe atac sorollós però de poc contingut: dansen els micos / ara és roig el monòlit / oh ditirambe!

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/04/IMG_6895.jpg

Per tot açò, i al meu judici, la crítica desenvolupada per Carlos Corredera en el seu disseny i en el seu guió era dura, directa i magistralment desenvolupada amb una economia de mitjans impressionant. Resultat únicament possible en algú que domina la imatge i que posseeix un bagatge cultural rellevant. Però també era, sense necessitat d’acudits amb poca gràcia o referències blanques, la més connectada amb la trista actualitat política i social. Sense deixar de costat, per descomptat, l’esperança que les altres formes de vida positiva tinguen i seguisquen tenint lloc entre nosaltres. La valentia de l’artista i de la comissió en el projecte de 2015 cal reconèixer-la. Una sort haver pogut gaudir-la.


Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s