ALTRES FORMES D’ANALITZAR UNA FALLA (I)

Gaudir d’un disseny i guió complet de Carlos Corredera en Falles –i més sabent que era el seu comiat, esperem, temporal- és un privilegi i un revulsiu per a l’estètica i els continguts fallers en general. I més amb una obra, Altres formes de vida, altres formes de ser per a Na Jordana 2015, en què l’artista ha pogut treballar amb plena llibertat de contingut, desenvolupant la que ha sigut la crítica més directa i crua de tota la seua carrera fins al moment, amb una economia de mitjans sorprenent i amb un llenguatge que beu de processos creatius com el de la publicitat. Escapant, al mateix temps, de qualsevol adorn o de concessió cara a la galeria. El resultat, una obra d’autor atractiva per les seues formes estudiades -però simplificades al màxim- i per un contingut amb una profunditat de lectura que molts no han volgut analitzar.

La falla parlava aparentment de les altres formes de vida que existeixen en l’univers, però eixe camí hauria de començar per la nostra pròpia realitat, en la qual altres formes de ser i d’entendre la vida i la societat ja hi existeixen. O, en el cas de la crítica política, són una amenaça per a la supervivència de la llibertat i de la diversitat. També era una metàfora de la necessitat de canvi que, en molts casos –com en l’escena de l’emigrant- suposa una fugida a la recerca d’altres àmbits que ens donen la prosperitat que l’actual estat de coses no ens ofereix.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7285.jpg

És cert que el poc encertat acabat material del taller de Latorre i Sanz ha deslluït en gran manera el resultat i l’impacte final de l’obra. “Malgastar” d’eixa manera un disseny tan potent, tan estudiat i treballat, ha pogut deixar a alguns a mig gas amb un projecte molt esperat per part del seu dissenyador. Projecte que comptava, a més, amb un formidable treball escultòric de Sergio Penadés.

No obstant açò, l’obsessió que en l’anàlisi de les falles es té amb l’aspecte material o amb la grandària –quan no són els únics factors a valorar- i els absurds prejudicis contra els acabats en blanc de la falla -una opció estètica que parteix de la reflexió i que, com veurem i com va assenyalar el seu autor, té una raó de ser- han llastrat en gran manera el valor de la falla entre el públic més conservador, encara que molta altra gent ha sabut apreciar i gaudir del conjunt i de la potència d’un disseny impecable. És cert, d’altra banda, que els acabats blancs han de ser tècnicament perfectes, per ser un color tan problemàtic amb les diferents exposicions de llum i d’altres agents. Però el resultat em va semblar oportú.

Tota l’obra posseïa un sabor de retrofuturisme, de futurs inventats però saturats de referències a la cultura popular passada. La música de Kraftwerk, David Bowie… i especialment Fangoria, ha sigut l’origen temàtic i de contingut de la falla. Igualment, i com ja vam analitzar en el text dedicat a Corredera fa quasi dos anys en este blog, la música electrònica ha marcat, amb les seues pulsacions, l’estil de la seua línia.

Però no podem obviar –i el propi autor ho ha manifestat alguna vegada- la influència de la tradició iconogràfica judeocristiana en molts dels seus treballs. Carlos Corredera no és aliè, de manera quasi sempre conscient, a la tradició de les imatges occidental. I ha sabut reinterpretar determinats esquemes compositius dotant-los d’un nou significat. En el cas d’este disseny, a més, tenia una presència justificada: la cerca d’altres formes de vida representades en l’espai recreat en la falla i que no som capaços d’assumir o d’acceptar en nosaltres mateixos o al nostre voltant. La immensitat de l’univers i l’existència o no d’un creador de tot allò que és visible i invisible. Teníem a l’astrobiòleg, reproduint l’esquema del pantocràtor de l’art romànic, amb la seua mà dreta o dextera domini que substitueix el gest de benedicció per la cerca d’una vida més enllà amb el nimb transformat en el casc d’astronauta. Fins i tot, els trets angulosos de la figura central ens recorden a les imatges de Déu en el romànic.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_6710.jpg

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7425.jpg

Un nou món s’obri en el pit de l’astrobiòleg amb l’eixida del tren de la llibertat que l’astronauta porta en la mà en la part inferior. La fantasia d’una nova realitat, tolerant i governada per l’astre-cor. Tot sustentat sobre l’estructura d’un observatori i amb els clars versos de l’haiku de Jesús Català: nit tan profunda / sonen lluny veus i ressò / batecs de vida. Observar és conèixer. I conèixer és respectar. Al cap i a la fi, el missatge principal de tota la falla. Al marge del seu contingut crític i polític.

En oposició al concentrat astrobiòleg, i en la part posterior de la falla, trobàvem a un Déu desolat i perdut en l’univers. Sabem que és el Déu judeocristià per recuperar el tipus iconogràfic de l’ancià de dies amb la seua barba blanca i amb un altre atribut associat a esta divinitat, un triangle sobre el cap i l’ull de la providència. Déu porta en les seues mans l’obra fundacional de l’evolucionisme, L’origen de les espècies de Charles Darwin. La ciència –l’observació, l’estudi de l’espai- representada per l’astrobiòleg, ha bandejat a Déu del seu paper com a explicació de l’origen i raó de l’univers, de les seues diferents realitats i de les seues diferents maneres de ser. I l’haiku de Català per a l’escena és bastant clar: creus que creades?  / mes les vides transmuten / cregues, no cregues.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7416.jpg

La resta del coronament marcava eixa noció volàtil i de suspensió, a partir de les formes sinuoses generades per elements com el fum de la nau espacial o el cabell d’alguns personatges. El que permet anar construint una visió ascendent i en ziga-zaga en què els diferents personatges s’equilibren.

És a partir d’eixe caràcter volàtil i “espacial” com s’explica el sentit de l’arriscada elecció del color blanc dominant. En Corredera, qui ha sabut adaptar-se de manera magistral a les potencialitats de cada taller, l’estudiada gamma de colors i la seua potència han sigut sempre una de les seues màximes i característiques. No obstant açò, el blanc també és un color, difícil d’emprar i que en este cas albergava un significat. La tradició artística occidental ha tingut en el color blanc la representació de la no existència, del buit, de la mort, d’allò que és desconegut, del trànsit. I la cultura popular, i especialment la cinematogràfica, ha arreplegat eixa noció per a expressar la ingravitació i el moment del no-ser. I existeixen dos exemples molt clars i populars: la mort de Marcelino en Marcelino, pan y vino -amb un blanc neutre encegador de fons- o algunes escenes de Matrix. És a dir, que el blanc, per molts motius, resultava el color ideal per a representar l’espai desconegut, de cerca o de trànsit. I a més és el color que associem a les naus espacials i als vestits d’astronauta. Finalment, el propi Corredera va assenyalar la ironia d’utilitzar justament el blanc per a revestir una falla gens “blanca” pel seu guió i per la duresa i claredat de les escenes. No va ser l’únic color, òbviament. Entre la gamma emprada de manera continguda -si es compara amb altres projectes del seu autor- el roig i els colors violacis, una altra constant en Corredera, inundaven les escenes. Especialment en les de crítica política.

A més, el blanc general tenia el seu contrapunt en el buit creat pel pit obert de l’astrobiòleg. El negre com a contraposició però també per a crear un joc espacial, de profunditat –sobretot a la nit- i que s’atrevia a trencar l’“horror vacui” habitual en el model generalitzat en les falles d’especial, on el buit s’entén erròniament com una falta de mitjans i no com una opció constructiva. De la mateixa manera que els silencis també formen part de la música.

No obstant açò, el públic està acostumat a la saturació en el color. A pensar que, com més color es mostra, millor és la falla. Quan en ocasions la incoherència en el seu ús estètic és notòria i només cerca una “bonicor” i atractiu, però no un ús en relació a l’expressió del contingut. Com sí han fet molts grans artistes. L’ús dels colors no és, precisament, una simple noció decorativa. La falla de Na Jordana era, en realitat, fer un pas més enllà i no una reculada com alguns malintencionats han volgut veure.

D’altra banda, tota la part central de la falla estava plagada d’objectes que ja formen part de l’univers creatiu de Carlos Corredera i que tenien la seua lògica inclusió en un projecte amb un contingut relacionat amb les altres formes de vida i l’espai: estels i éssers amb ales; a més de tots els elements fàl·lics o genitals que poblaven la falla, tan habituals també en un autor que ha parlat sense embuts de la sexualitat i de les diferents orientacions sexuals i afectives.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7792.jpg

La presència de diversos éssers andrògins (especialment en la part inferior esquerra amb el càlid bes entre l’astronauta i l’ésser espacial amb una cua-fal·lus i testicles) expressa la llibertat sexual (tren de la llibertat), però també que en el nostre món els afectes i les relacions sexuals no són compartiments estancs, hi ha moltes fronteres que fluctuen o que, directament, no hi existeixen. Tota esta sexualitat latent no pot deslligar-se d’una de les referències culturals confeses de Corredera: la cinematografia de Pedro Almodóvar, relació que va quedar perfectament analitzada en el text de Fernando Morales en el Llibret de Na Jordana 2015.

Però el tema sexual i afectiu com a referència a les maneres de vida alternatives no és l’únic tema expressat en la falla. Una duríssima crítica a la situació actual, en la millor línia de la vinyeta política per la seua claredat i força, ocupava gran part de la falla. En el remat, l’abducció d’una figura vestida de roig, alter ergo de Rita Barberá, ja era prou significativa. Si hem d’acceptar altres maneres d’entendre la vida, hem de bandejar de la nostra realitat a aquells personatges o dirigents que compliquen o posen traves a la nostra felicitat i benestar.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7811.jpg

El més interessant, analitzant el disseny en el seu conjunt i mostra una vegada més del mestratge de Corredera, és el procés de donar-li la volta de manera completa a tots els temes. Des del remat a les escenes, trencant el tòpic i dilatant la profunditat de lectura del que en aparença era una falla que parlava de l’espai i dels astronautes, fugint dels recursos fàcils d’haver representat únicament naus espacials o extraterrestres amb aspecte de monstre. En esta falla només hi ha un. El personatge del costat inferior dret de la composició que, creuant un portal espacial, es transforma en un ésser humà però amb perverses intencions. En este cas un agent del govern amb la cartera del ministeri de la mentida. Les altres formes de vida també poden ser negatives i són conreades per a l’engany, la manipulació i l’explotació. Tal com se’ns va mostrar en algunes de les escenes.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2015/03/IMG_7840.jpg

Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s