APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE L’ART DE LES FALLES I LES SEUES FONTS (II)

La principal dificultat per a l’estudi de les Falles com a art a partir de la documentació és, com es va indicar, la seua tridimensionalitat i el seu caràcter discursiu. Però a tot açò cal afegir el fet que, cada any i només a València, trobem quasi 800 Falles plantades. La quasi impossibilitat de veure-les totes -i, per descomptat, d’estudiar-les detalladament- dificulten el procés. Les noves tecnologies vénen en la nostra ajuda.

Des de fa uns anys ja és possible trobar totes les fotos de falles plantades recentment. I no únicament açò, la pràctica totalitat de les escenes i de les explicacions, la divulgació dels esbossos i dels projectes desglossats, vídeos de la plantà, l’exhibició de la falla i la cremà… i una infinitat de documents de tot tipus arriben a nosaltres a través de diferents vies: Facebook, webs, blogs, canals a YouTube… tant dels propis fallers com de tots els mitjans digitals que s’obstinen des de fa algun temps a deixar constància absoluta de tota activitat relacionada amb les Falles. Plataformes com TotFalles són d’una ajuda incalculable. Mai abans havíem disposat de tanta informació. El que crea una base documental immensa perquè en el futur es puguen estudiar les falles del passat. Amb un major rigor, objectivitat i riquesa documental.

Tancar-se a l’ús d’estes noves tecnologies per considerar que no són mitjans de comunicació dignes, és un dels errors més grans que es poden cometre. Qui es mostre reticent, l’única cosa que aconseguirà serà la pèrdua d’oportunitats per a la difusió de la festa fallera. La pluralitat i immediatesa d’este sistema són un arma molt poderosa.

Una bona política de comunicació resulta fonamental hui en dia i les Jornades de Formació en Xarxes Socials de la JCF són una gran notícia en eixe sentit. Però no n’hi ha prou amb açò. Dur a terme una correcta promoció de la comissió a través de les noves tecnologies permet la difusió d’una gran quantitat d’informació i documentació. Igualment, molts agents que participen de la festa de les Falles -entre ells i molt especialment els artistes- difonen la seua obra present i passada a través dels seus Facebook o webs. Associar les Falles a una determinada idea de tradició no està renyit amb el bon ús de la xarxa per a una major difusió i enteniment de les Falles. Empleades correctament, l’abast i percepció de la festa pot sentir i està sentint ja, un canvi notable.

Falta, malgrat açò, un treball de sistematització i classificació per a un accés ordenat a esta informació sobre la base de criteris científics i moderns. La paralització per falta de finançament del Centre de Documentació, Informació i Difusió de la Festa de les Falles, ha suposat un retard en eixe procés de sistematització. Amb tot, les possibilitats no acaben ací. I des del meu espai anime a les comissions que no ho haja fet ja, a que digitalitzen i compartisquen tots els fons que posseeixen. Per preservar la seua memòria històrica i per difondre i millorar l’estudi de les Falles.

Sobre el tema de l’audiovisual sí que s’està portant a terme una interessant campanya a través de l’IVAC a partir d’una idea de l’AdEF. “Imagtes indultades” promou la recuperació de les pel•lícules que existeixen sobre les Falles, per a la seua posterior restauració, catalogació i conservació. Gran part del patrimoni audiovisual faller segueix ocult en forma de pel•lícules familiars en diferents formats que poden ajudar-nos a reconstruir visualment la festa. No únicament la seua part artística: la indumentària, l’evolució dels actes, de la pròpia ciutat de València respecte a les Falles… L’audiovisual, a partir de la seua difusió en el segle XX, suposa una eina fonamental. L’accés a sistemes d’enregistrament i de reproducció han permès la creació de nombrosos fons. A més, sobre aspectes molt més específics de la festa fallera al marge del que els enregistraments oficials poden mostrar. Cal afegir la gran quantitat de fons televisius -molts d’ells disponibles a internet- i els que ja es porten a terme hui en dia amb la intenció de deixar constància per al seu estudi.

Exposades les fonts, és necessari comentar d’una manera molt general el mètode adequat per a establir eixa Història de l’Art de les Falles. La metodologia ideal no existeix. És una barreja de moltes, que hauran de ser utilitzades segons les característiques del que s’estudia. Igual que succeeix amb la Història general de l’Art, abastar les obres únicament des de principis tècnics, formals, estilístics, sociològics, psicològics, filosòfics… per separat, és un error en el qual molts segueixen caent. Una anàlisi de l’art des d’una única escola metodològica, ens tanca portes. De nou, parlem d’interdisciplinaritat. La necessitat d’analitzar les falles des del punt de vista més adequat segons la naturalesa de l’obra requereix d’una obertura en este sentit metodològic. Un ninot indultat dels anys 40, per exemple, pot ser analitzat des de la descripció formal -per a definir un tipus determinat de ninot- i des dels criteris de conservació i de restauració -per conèixer com estos han alterat l’estat de la figura- però no s’ha d’oblidar la seua anàlisi com a expressió popular del difícil context social i econòmic de la postguerra, o el seu valor iconogràfic en relació amb la temàtica general de la falla.

Abordar, per exemple, la Història de l’Art desde la biografia dels grans artistes no és suficient. Òbviament, s’han de considerar aquells noms que han suposat grans fites en la història de les Falles, però estudiant únicament l’obra dels grans noms ens oblidem de la resta d’artistes, a voltes anònims, que han contribuït a la creació de l’estètica fallera. El que no resta, òbviament, valor a les biografies realitzades per a recordar a determinats artistes. Però no són l’única cosa que es pot oferir.

1B062_jpg
Falla Mossén Sorell – Corona 2007 “Història d’una mamella” (foto cedida per Ángel Romero de “Cendra Digital”)

Normalment estos grans noms, en qualsevol camp de l’art, són els que han trencat amb la norma, han marcat un estil que s’ha imitat i són considerats com els revolucionaris que van canviar el curs de la creació artística. No obstant açò, si només estudiem als que trenquen la norma, no coneixem quina és eixa norma. I la norma, agrade o no agrade, és el que marca, en el nostre particular cas, l’estètica general de la falles. Si únicament centrem el nostre estudi en aquells artistes trencadors o innovadors, es cau en l’error d’oblidar eixa base generalitzada sobre la qual establien la seua revolució. Si únicament s’estudien els grans noms, oblidem un alt percentatge d’aquells que van sumar, amb major o menor encert, per a crear les característiques d’un període en la història de les Falles.

Igualment, és injust estudiar únicament les falles més premiades. Sense voler entrar en el ja extens debat dels premis, una falla menys premiada no perd interès a l’hora d’establir i estudiar el seu valor artístic. Per exemple, molt dels pintors d’altres períodes de la Història de l’Art, perdien els concursos o fins i tot el seu èxit comercial era nul, i no obstant açò són els que hui apareixen als llibres. I hem oblidat a tots aquells que guanyaven en els salons de pintura i en les acadèmies.

Amb les falles succeeix el mateix. Ens agraden les seues obres o no -i ja vam dir que el nostre gust poc importa ací- altres molts artistes, al marge de la primera línia, duen a terme un treball molt digne i molt interessant que sol dir més de l’evolució real de l’estètica fallera. Prendre com a referència de l’estètica els primers premis és un error. Hi ha una raó básica: el primer premi és una única Falla entre quasi 400. I sent triada com la millor, una cosa que no qüestione en base als criteris establits per a açò, no em serveix per a determinar quina és l’evolució de les falles any rere any. No és que els premis no valguen, simplement no són útils com a únic criteri per al nostre estudi.

264497_666104606749801_1799059438_n
Falla Nou Campanar 2007 “Albufera’s Cup. El desafiament” de Pedro Santaeulalia (foto cedida per Ángel Romero de “Cendra Digital”)

Igualment pobre és dur a terme un estudi de la Història del Art les Falles a través de la secció especial. En primer lloc, perquè, segons el meu criteri, són les que trenquen amb la norma. I açò no és una cosa negativa i, de fet, la seua etiqueta d’ “especials” ja n’és prou indicativa. Estes falles, per la seua incalculable vàlua artística i econòmica, pel seu atractiu turístic, per convertir-se en les icones de la festa i imatge de la ciutat mereixen, precisament, una anàlisi molt particular. I, justament per açò, no poden estudiar-se com a únics exemples per a entendre l’evolució de les falles, a pesar que són les que més solem admirar i les que, en moltes ocasions i amb molt mèrit, centren l’atenció. Però hi ha moltes més coses per a analitzar.

De la mateixa manera, la Història de l’Art de les Falles a través de la història de les comissions no és del tot operativa. La comissió és la mateixa. Però els seus membres, directius i artistes van canviant. S’han donat casos gloriosos de col•laboració llarga entre artista i comissió, però sempre tenen una fi. I encara que hi ha comissions que han lluitat per mantenir una línia editorial determinada, no és l’única cosa que marca l’estètica de la falla. Cada taller ho enfocarà d’una manera.

Per tant, cap aproximació és vàlida si es porta a terme d’una manera aïllada. No sóc l’autoritat que haja de dir quin és el mètode més indicat. Però quant més s’escriga, més punts de vista s’oferisquen, més pluralitat es mostre en l’estudi de les falles com a art, més artistes es coneguen, millor i major documentació s’expose… i, en definitiva, com més interdisciplinàri siga l’estudi d’un fenomen com les Falles, avançarem molt en l’establiment d’una metodologia. La necessitat de fitar a través de criteris cronològics operatius i flexibles desproveïts de qualsevol idea preconcebuda sumats a la impossibilitat d’estudiar absolutament tot en una obra general, són dos principis a tenir en compte. Tenim molta informació. Falta el seu estudi i la seua sistematització. Les monografies que explicaren i desenvoluparen l’estudi a partir de determinats períodes, podrien ser una solució d’emergència però pràctica per a començar.

Finalment, i com ja vaig comentar, hi ha molt escrit sobre les falles com a art, encara que el nombre d’estos textos és molt reduït si es compara amb els estudis realitzats des d’altres disciplines. Deixant a un costat l’obra de referència per a començar –Historia de las Fallas editat pel Levante – EMV- hi ha textos fonamentals que, des de la meua particular opinió, estableixen el criteri per a seguir desenvolupant una Història de l’Art de les Falles. Un d’ells és la participació de Vicent Borrego en l’obra La festa de les Falles que vaig citar en la primera part. A l’apartat “El vessant estètic” s’estableix una interessant evolució de l’estètica fallera, especialment en aquells artistes l’obra dels quals està relacionada amb les últimes tendències de l’art correlatives al moment en el qual treballaren. Este text, malgrat el seu caràcter succint, marca moltes idees que seria convenient desenvolupar. Ho podem establir com un “full de ruta”.

Una altra referència important és el llibre de Toni Colomina La conservació del ninot indultat. Estudi tècnic i criteris de restauració. En l’apartat “Evolució estètica i tècnica” ens ofereix una encertada explicació de l’evolució de la falla en estreta relació amb les tècniques empleades a cada moment. Igualment interessants per al nostre tema són els textos de les obres col•lectives Falles i art. 40 anys transitant per la frontera i La Falla: Un artefacte tecnològic. Hi ha molts més textos -com molts articles en revistes especialitzades- però estos són els més pròxims a la meua visió del tema.

Igualment imprescindible és L’indult del foc. Catàleg raonat de la col-lecció de ninots indultats de l’AdEF. Esta completa obra en tres volums és un clar exemple de la interdisciplinaritat necessària per al que centra el nostre interès. Cercant i aprofitant la documentació disponible, lluny està l’obra de ser únicament una descripció formal del ninot de cada any. La contextualització amb la falla de la qual formava part, la relació amb el gust i l’estil del ninot respecte a la pauta general de l’època, la relació amb altres fenòmens populars del període, la situació social… Es converteix en una obra que ens diu molt de l’estat de les falles en cada moment i de la seua particular configuració a partir d’eixa resta material d’un patrimoni immaterial.

IMG_0123
Ninot indultat 2013

L’obra és conscient de la problemàtica del ninot. L’estudi d’un fenomen complex a partir d’una única figura, és ximple i limitat. D’ací la necessitat de la seua contextualització. Perill afegit, la situació de reconstruccions i restauracions de molts dels ninots baix criteris del tot discutibles. I, finalment, la desconnexió, especialment en els últims anys, entre l’evolució estètica de les falles i el ninot indultat. Des de fa quasi 15 anys, els ninots indultats no ens serveixen per a conèixer l’evolució de les falles, en seguir una fórmula d’èxit en l’exposició que hauria d’haver-se esgotat fa ja molt de temps. Però d’açò parlarem amb major extensió.

Per tant, encara que la Història de l’Art de les Falles no deu ser la història dels ninots indultats, l’estudi i contextualització que dels mateixos es fa en els tres volums del catàleg i en les altres obres esmenades, assenten per a mi el rigorós criteri que s’ha de seguir per a passar d’allò particular a allò general en el nostre particular propòsit.

Advertisements

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s