APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE L’ART DE LES FALLES I LES SEUES FONTS (I)

S’ha de reconèixer que l’estudi de la Història de l’Art de les Falles és una tasca que presenta molts inconvenients. El primer d’ells, la pròpia naturalesa de la falla. Una vegada passat el dia de sant Josep i a excepció dels ninots indultats, la falla desapareix per complet i la seua reconstrucció per a l’estudi depèn d’un variat tipus de fonts. Entre les principals, hem d’esmentar a la premsa general -fonamental per a rastrejar els primers documents sobre les Falles- i especialitzada, les fonts orals, els documents d’arxiu, la documentació fotogràfica, cinematogràfica i audiovisual. A més dels esbossos, les maquetes, els projectes i, per descomptat, el coneixement i visualització directa de la falla en el moment en el qual esta s’instal•la en el carrer.

Encara que és obvi, com més recent és el moment de la història que desitgem estudiar, més abundant és el material al nostre abast. No obstant açò, i fins a un estat ben avançat de la història de les Falles, únicament comptem amb tres elements bàsics per a la seua reconstrucció: la premsa, els llibrets i la documentació gràfica, moltes vegades escassa i de poca qualitat en un primer període.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2013/05/IMG_0755.jpg

El fet de no comptar amb les obres originals no ha de suposar un fre per a estudiar, en la mesura de les possibilitats, les falles en quant a la seua forma i el seu contingut. Les falles no són les úniques obres amb valor artístic que s’han estudiat encara que ja no existisquen físicament. A més de les mostres d’art efímer que s’han donat durant la història -un exemple actual seria l’eco-art– també moltes altres obres no creades sota la voluntat efímera, han desaparegut i són estudiades. Obres de grans noms de la Història de l’Art -com alguna del propi Michelangelo, per citar un artista universal- es coneixen únicament per gravats o per les reproduccions en altres tècniques. Igualment, les grans obres de l’escultura grega han arribat fins a nosaltres mitjançant còpies romanes. Altres obres van tenir l’oportunitat de ser fotografiades, per a després desaparèixer contra la seua voluntat durant una guerra o catàstrofe. I d’unes altres únicament posseïm mínimes referències escrites.

Moltes obres d’art que encara existeixen físicament, poques vegades són estudiades a partir dels seus originals. La majoria d’alumnes d’Història de l’Art han preparat els seus estudis a partir de reproduccions en manuals, fotocòpies, pàgines web… el que no suposa una barrera per a dur a terme les recerques. Principalment, perquè no hi ha més remei que atenir-se a eixos recursos, per molt que li molestara a Walter Benjamin.

https://i0.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2013/05/Marzo-432.jpg

Malgrat tot açò, la particularitat de les falles com a creació artística presenta un grau de complicació encara major que el fet de no tindre mai més el seu original. Les falles són obres en tres dimensions i desenvolupen un text en la seua part inferior a partir de les escenes i dels ninots. Les falles com a hipertext és una noció que deixe en mans dels semiòlegs. Una falla no és únicament una escultura engegantida. És una relació entre diferents parts -remat i escenes amb ninots- que conformen un tot narratiu. Una imatge frontal, per molta qualitat que tinga, no és vàlida per si mateixa si el que es pretén és un estudi en profunditat de l’obra. A més de la pèrdua de volum, alteració del color… que pot implicar una foto.

Però els documents fotogràfics no són les úniques fonts per a l’estudi de les Falles. En determinats periodes, llibrets i documents escrits són l’única font al nostre abast per a fer història de les Falles. I encara hui, malgrat el gran nombre d’imatges que ens possibiliten un estudi en detall d’estes obres ja desaparegudes, el llibret -alguns d’un nivell literari complex i d’un valor testimonial absolut- i la premsa, segueixen sent eines i fonts fonamentals per a l’estudi de les falles. La imatge per ella mateixa no val, necessita d’una contextualització i d’una “relació i explicació” que únicament ens proporcionen eixes fonts escrites. Igualment valuosos són els testimoniatges orals d’artistes, fallers i ciutadans als quals encara es pot accedir, així com tants arxius públics i privats. Esment particular mereixen els registres cinematogràfics i audiovisuals. De nou la interdisciplinalitat és fonamental.

https://i1.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2013/05/Llibrets-1.jpg
Llibrets moderns (foto cedida per Carles – Andreu de “Distrino Fallas”)

Per tant, la quantitat de fonts existents per a dur a terme una Història de l’Art de les Falles és immensa, encara que no es troba sistematitzada i l’investigador es topa a voltes davant d’un complicat trencaclosques. Malauradament, estes fonts no han sigut sempre ni tan nombroses ni de tanta qualitat i extensió. Especialment si tractem de fer història amb les falles des del seu origen fins a finals del segle XIX, quan sorgeix la premsa especialitzada, quan els registres fotogràfics van desenvolupant-se i quan s’és conscient del valor cultural de la falla. Fins eixe moment és poc el que es troba a la nostra disposició. A voltes, realment poc. Tenint en compte, d’altra banda, que tots eixos primers testimoniatges no es van produir per a facilitar la tasca dels futurs historiadors. És a dir, que són informacions parcials o anecdòtiques. A més, són testimoniatges llunyans de qualsevol rigor científic o tècnic.

Fins al desenvolupament i difusió de la tècnica fotogràfica -i fins que esta es va perfeccionar- existeixen molt pocs testimoniatges gràfics de les falles. Els primer que es conserven són ja de la segona meitat del segle XIX i en forma de gravat. De totes maneres, encara que per a l’estudi de l’art la imatge és fonamental, les notícies i descripcions són molt pràctiques a l’hora d’establir, d’una manera molt general, l’aspecte de les primeres falles enteses com a tal. No obstant açò, la documentació escrita és d’un caràcter generalment quantitatiu -nombre i noms de les falles- o relacionades amb algun escàndol i/o prohibició derivats de la festa. Però han aportat útil informació sobre els temes representats en les falles -el que ha permès als experts establir la pràctica divisió cronològica de la “Falla eròtica”, la “Falla política”- i sobre l’aspecte, de nou amb dades molt generals, que estes falles tenien. Igualment les primeres fotografies, donada la seua pèssima qualitat, no permeten una anàlisi en major profunditat.

Per tant, el que es pot oferir per a este període de la Història de l’Art de les Falles prèvia al segle XX, són descripcions formals generals i temàtiques i la possibilitat -un camp que crec està encara per explotar- de relacionar-les amb altres manifestacions de caràcter popular de l’època: el món del teatre, el sainet, la sarsuela, la literatura de cordell… que pot donar notícia d’alguns temes o tipus que es van desenvolupar en eixa primera etapa de les falles fins a la seua consolidació.

El que queda clar és que fins a l’inici del segle XX, és impossible una anàlisi completa i rigorosa de l’estètica fallera, i l’única noció que podem obtenir és el que els experts ja han fet: dades quantitatives, relació de temes més utilitzats i la seua explicació sobre la base del context socio-polític de l’època i, finalment, les tipologia de falla sobre la base de la seua disposició al carrer.

A partir del segle XX, el canvi que es dóna en el món de les Falles amb el període que els historiadors han denominat la “falla artística” (1901-1920), les coses resulten una mica més fàcils a l’hora d’establir eixa Història de l’Art de les Falles. Este moment entre els dos segles resulta fonamental per diversos motius. Tal com assenyala Antoni Ariño al llibre La Festa dels Falles:

“L’arribada del nou segle és va caracteritzar per la desaparició de les falles de trastos vells i la consolidació de la falla artística. Això no va ser espontani, sinó resultat d’una vinculació més íntima entre la pràctica fallera i la societat valenciana. La transformació estètica dels monuments és relaciona, doncs, amb els canvis temàtics i amb l’augment de l’articulació social de la festa”[1]

Per tant, el creixement i major apreciació de la festa, l’aparició de les comissions, els primers premis i, en el que ens interessa a nosaltres, la consolidació de la falla artística, marquen un abans i un després. Un abans i un després que divideix també el que hauria de ser l’estudi de la Història de l’Art de les Falles.

En primer lloc, perquè en este moment s’assenten les bases de l’estètica fallera predominant que, amb oscil•lacions, segueix considerant-se el model de falla assumit com a “autèntica falla”. Com apunta de nou Ariño:

“El trànsit de la Falla escènica a la falla escultòrica va suposar una transformació de l’estructura i de la codificació del missatge, que passa doncs a trovar-es implícit no només en el cartell sinó també en el conjunt escultòric, amb una narrativa acumulativa i ascensional”[2]

En este sentit, les característiques que marquen estes falles són la seua monumentalitat, caràcter escultòric, la proporcionalitat, l’acabat, l’atreviment constructiu, l’augment del volum i de l’altura i el personal especialitzat que porta a terme la falla. Encara que m’obstinaré a argumentar en este blog que allò de “la falla de tota la vida” no ha existit i que durant tota la seua història s’han donat molts models de falla i estètiques més arriscades de les imperants hui en dia, les característiques assenyalades per Ariño segueixen sent, en major o menor mesura, el tipus de falla que molts consideren com a tal.

https://i2.wp.com/unnouparot.hol.es/wp-content/uploads/2013/05/IMG_0535.jpg

Eixe abans i després, també afecta a les fonts de les quals disposem. A partir del segle XX trobem la irrupció del cinematògraf, un major nombre i una millor qualitat de la documentació gràfica, l’augment tant quantitatiu com a qualitatiu de les fonts escrites que tracten el tema de les Falles: més publicacions especialitzades, difusió del llibret… Fonts que, encara trovant-se llunyanes de la riquesa documental de la que disposem hui, permeten una major anàlisi de les falles del període.

Per tant, m’atrevisc a establir dos etapes fonamental per a l’estudi de les Falles com a Història de l’Art. La primera, des dels desconeguts orígens i les primeres notícies de les quals disposem fins a 1901. No sóc partidari de les perioditzacions tancades que comporten una única interpretació o classificació, però el mal necessari dels criteris cronològicament operatius és inevitable per a poder abastar-ne l’estudi. Esta primera etapa estaria caracteritzada per l’escassetat de les fonts i per l’anàlisi molt general de l’art de les falles, basat en els temes i en el tipus d’estructura variada que conforma la Falla. La construcció de la Història de l’Art de les Falles seria pràcticament arqueologia documental, a partir de la qual poder oferir tota informació disponible.

La segona etapa d’estudi, a partir de l’establiment de la falla artística, permet un major nivell d’anàlisi, al voltant de les influències artístiques, la participació d’artesans amb nom i cognom, el major coneixement i difusió de la festa, la major quantitat de testimoniatges escrits de tot tipus pel major calat de la festa, la irrupció de l’audiovisual… en definitiva, un major nombre, riquesa i varietat de les fonts.

Òbviament, tot açò és una proposta d’estudi i dins de tots dos períodes d’esta Història de l’Art de les Falles s’han d’establir altres divisions cronològiques.

A mesura que avança el segle XX, disposem d’unes fonts més àmplies, variades i rigoroses que permeten l’estudi de les Falles com a art. La professionalització de l’artista faller i l’interès despertat per la festa ho fan possible. No obstant açò, fins a la segona meitat del segle, trobem encara imatges en blanc i negre i visions parcials de les Falles. Per sort, els testimoniatges orals i escrits creixen per a este període i ens és possible un acostament major i millor a la falla. No serà fins a finals del segle XX i especialment en els inicis del XXI, quan l’arribada i desenvolupament de les noves tecnologies han permès la difusió i recopilació d’un incalculable material fotogràfic i documental que, fins al moment, pertanyia únicament a particulars i que, gràcies a internet, s’ha pogut donar a conèixer amb major comoditat. A més de la voluntat altruista d’alguns webs que han deixat testimoniatge de totes les falles plantades en els darrers anys.

La Falla, per la seua especial configuració i pel seu caràcter policèntric -recordem que cada any es planten, només a València, quasi 800 Falles entre grans i infantils- planteja d’altres dificultats per a ser estudiada.
________________________________________
[1] ARIÑO, Antoni: “Del naixement a la consolidació” en ADEF, La Festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 1996 p. 27
[2]Ibíd. p. 29

Anuncis

Deixa el teu comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s